dimecres, 21 d’abril de 2010

El Retrobament amb l'Alguer


El 24 d'agost del 1960 un total de 139 persones procedents de tots els Països Catalans salpaven del port de Barcelona a bord del vaixell "Virginia de Churruca" rumb a l'Alguer. Un dels ideòlegs d'aquella iniciativa va ser el vallenc Pere Català i Roca (nat el 1923, va morir l'any passat a l'edat de vuitanta-cinc anys), historiador, editor i fotògraf, enamorat de la ciutat catalana de Sardenya d'ençà que va llegir, quan tenia catorze anys i gràcies al seu pare (el famós fotògraf Pere Català i Pic), el llibre Un poble català d'Itàlia. L'Alguer, escrit pel reusenc Eduard Toda i Güell i editat el 1888.

De fet, només quatre anys abans del viatge conegut com el Retrobament, l'agost del 1956, Català i Roca havia fet realitat el seu vell somni de visitar l'Alguer per primera volta. Eugeni Casanova (2003: 302) ens explica que en aquell temps per la frontera no es podien passar més de dues mil pessetes, "que sols trepitjar França es reduïen a una tercera part del seu valor" (recordava Pere Català), per la qual cosa l'historiador vallenc "va haver de dormir al ras a Gènova abans de salpar cap a Sardenya." El cas era que amb aquest pressupost tan minso Pere Català no sabia quants de dies podria quedar-se a l'Alguer, però els habitants de la Barceloneta, quan el sentien parlar català li obrien la porta i el convidaven a estar-s'hi. ""D'on és, que parla alguerès?", li preguntaven incrèduls."

El cas és que només un any després d'aquell primer viatge, el 1957, Català i Roca va publicar el llibret Invitació a l'Alguer actual, que li va publicar l'Editorial Moll de Palma, l'objectiu del qual, segons va confessar més d'una vegada el seu autor, era fer proselitisme de l'Alguer entre els catalans.
Segons Casanova (2003: 303), "la iniciativa del Retrobament va ser possible gràcies als cercles intel·lectuals en què es movia el pare de Pere Català. "El Retrobament es fa quan la família de Pasqual Scanu (un dels intel·lectuals locals més coneguts) coneix la família Català, i s'hi estableixen relacions d'amistat." L'agència que va organitzar el viatge "pertanyia a Serra Estruch, un empresari catalanista que va voler organitzar-ho fins i tot perdent-hi diners. L'abat Escarrer va fer donació d'una imatge de la Mare de Déu de Montserrat, que abans de salpar va ser dipositada a la Mercè de Barcelona." Un altre dels presents que els expedicionaris catalans van fer als algueresos va ser "un estoig que contenia un cedulari amb missatges dels nostres escriptors. La targeta de Lluís Aracil deia: "... Per la nova generació que no entén de fronteres ni distàncies la catalanitat pot ésser una gran ideal de treball. Des de València, una ampla abraçada". (Sust 2001).

Sigui com sigui, el viatge, tot i que finalment va ser autoritzat, no va despertar les simpaties de les autoritats franquistes del moment a causa del seu caràcter de reivindicació catalanista, de manera que "la repercussió i l'abast [del viatge] van ser censurats als mitjans de comunicació i moltes de les persones que hi van participar van ser 'advertides'" (Casanova 2003: 303). En tot cas, Pere Català recordava (Sust 2001) que la iniciativa "comptava amb la gran relació amical que, en un viatge anterior, el meu pare havia forjat amb Rafael Catardi, general retirat, poeta i home de pes dins la vida algueresa. Aquella amistat va fer molt de bo per l'èxit del retrobament. En apropar-nos a port, Catardi va dir a les autoritats duaneres que ell, en persona, responia de tothom que viatjava en el vaixell. De seguida vam veure que sortien a rebre'ns moltes barques de pescadors, amb banderes catalanes."

Segons conten els protagonistes, l'arribada de l'expedició al port de l'Alguer i la rebuda dels algueresos van ser molt emotives. Joan Ballester i Canals, un dels expedicionaris, recordava així aquells moments màgics (Sust 2001): "En arribar al port, tot l'Alguer ens esperava. Just al moment de posar peu a terra, les campanes eren llançades al vol per unir-se a l'explosió d'afecte de tota aquella gernació que feia més de tres hores que esperava la nostra nau. Del moll a la Seu era impossible transitar, tothom ens volia sentir parlar i ens feia objecte de les més emotives demostracions del seu afecte. Gent de tota classe social, edat i cultura, demostraven la il·lusió per conèixer les terres de ponent que parlaven l'alguerès com ells. I tot en un clima de germanor que fa difícil de fer-ho entendre als que no varen tenir la sort de viure aquelles jornades." I, al seu torn, no fa gaire, Pere Català (Casanova 2003: 303) també rememorava aquella arribada apoteòsica: "La gent realment plorava quan vam arribar, tothom era al moll, n'hi havia que fins i tot es volien confessar amb mossèn Rebull, que era qui portava la imatge de la Mare de Déu, que va ser rebuda pel bisbe i emplaçada a la catedral, on encara és." En tot cas, el mateix Pere Català era conscient de la importància d'aquella iniciativa (Sust 2001): "Sabíem molt bé que fèiem un viatge històric. Tots al vaixell ho sabíem."

Per un altre cantó, també tenim un testimoni de l'altra banda, és a dir, d'un alguerès que ens explica com van viure els habitants de l'Alguer aquell desembarcament pacífic de catalans de tot arreu. Es tracta de Carlo Sechi, exsíndic (exbatlle) de la ciutat i activista per la llengua i la cultura alguereses (Sechi 2001): ""Són arribats los espanyols', cridava la gent dels carrers i corriva a la plaça Cívica i al port on les primeres barques ja havien començat a fer davallar a terra els catalans del viatge del retrobament. De veritat els cartells penjats pels carrers donaven la benvinguda 'als germans catalans', però aquí la gent no se'n dava massa compte d'aquesta invasió pacífica de gent que més o manco parlava la mateixa llengua i 'veniva de Barcelona'". Tot i que el mateix Sechi afegeix tot seguit: "És aquest segurament el record que tenc més clar de la mia descoberta de la catalanitat, una presa de consciència que me portarà a una militància activa [...]".

Per completar aquest relat d'aquelles emotives jornades de l'estiu de l'any 1960, deixeu-me explicar l'anècdota que, el mes de febrer passat, em va contar l'alguerès Pasqual Mel·lai a la seva famosa bugaderia-sastreria de la plaça de Santa Maria, fins ara (s'ha jubilat recentment) punt de trobada i agradable conversa de tots els catalans que visiten la Barceloneta sarda. El cas és que el bo de Pasqualino em contava que fa uns cinc anys el va anar a visitar a la seva botiga un senyor català. Com és habitual en aquest tipus de trobada, de seguida Mel·lai va començar a treure llibres i papers diversos sobre l'Alguer i Sardenya de l'àmplia bilioteca que ha anat atresorant després d'anys i més anys de visites de catalans, valencians, mallorquins... Doncs bé, resulta que mostrant-li fotografies del Retrobament, m'explicava Pasqualino, de cop i volta "aqueix home s'és posat a plorar. 'Ma cosa li passa que plora?', hi he dit", relatava el sastre alguerès: el cas és que aquell home, gairebé cinquanta anys després, s'havia reconegut a ell mateix en una de les imatges, al costat de son pare i sa germana, ja que va ser un dels afortunats expedicionaris que aquell 24 d'agost del 1960 van salpar del port de Barcelona amb la il·lusió de retrobar-se amb els germans algueresos.








Bibliografia

CASANOVA, Eugeni (2003): Viatge a les entranyes de la llengua. De la riquesa a l'agonia del català. Lleida, Pagès Editors.

SECHI, Carlo (2001): "El gran descobriment", dins Descobrir Catalunya, juny 2001, pàg. 57.

SUST, Xavier (2001): "El retrobament", dins Descobrir Catalunya, juny 2001, pàg. 84.

Fotografies
Foto 1. Imatge emblemàtica de l'Alguer (febrer 2010).
Foto 2. Pere Català i Roca.
Foto 3. D'esquerra a dreta, Joan Ibba i Pasqual Mel·lai a la bugaderia-sastreria del segon (febrer 2010).

3 comentaris:

  1. Pere Mayans també parla d'aquesta efemèride al seu bloc: http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/165631

    ResponElimina
  2. 2n apunt de Pere Mayans sobre l'Alguer: http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/166747

    ResponElimina
  3. Gràcies. Ja els he llegit i tots dos són molt interessants

    ResponElimina