dilluns, 27 de desembre de 2010

Les estrenes

Un dels records més bonics de la meua infantesa són les estrenes de Nadal de Petrer. Bàsicament, les estrenes eren una gratificació econòmica que els parents més propers (avis, oncles i cosins dels pares) donaven als xiquets en l’època de Nadal. Lògicament, el regal era rebut amb alegria pels caganius, malgrat que eren els pares els qui realment administraven els diners, si més no fins a arribar a la preadolescència, moment en què ja ens veien prou grans perquè els gestionàrem nosaltres mateixos.

Gratificació monetària a banda (les estrenes sempre anaven bé per arrodonir el preu d’aquell regal que anhelàvem: “Mira, això ho comprarem amb les estrenes d’enguany!”, deien els pares), de les estrenes el que realment em cridava l’atenció i m’agradava de debò eren dues coses: el nom, per una banda, i el ritual que hi anava associat, per l’altra.

Pel que fa al primer aspecte, el lingüístic, la denominació es estrenes (així és com es diu en petrerí autèntic) [*] era per a mi tota una novetat, ja que, amb aquest significat, aquesta paraula és totalment desconeguda en el català del meu poble, Vilanova (que era el que jo aleshores coneixia més bé). Anys després, però, em va cridar l’atenció comprovar que alguns vocabularis de barbarismes de Nadal acudiren a la meua expressió (les estrenes) com a equivalent genuí del castellanisme aguinaldo. En tot cas, el Diccionari català-valencià-balear (DCVB, l’imprescindible Alcover-Moll) recull el següent en l’entrada estrena: "Gratificació, regal en moneda o en espècie que es fa a algú per celebrar el començ d’una cosa, la primera notícia, una festa anyal, etc.; allò que es dóna de més a més del preu contractat; cast. aguinaldo (el que es fa per Nadal o Cap d’any), albricias (el que es fa en ocasió de rebre la primera notícia d’una cosa), propina [...]. S’usa sovint en plural." El DCVB també recull el verb estrenar amb aquest significat: "Donar estrenes" (potser és en aquest sentit, doncs, que cal interpretar el refrany “Per Nadal, qui res no estrena res no val"). Pel que fa a l’etimologia d'estrena, l’Alcover-Moll diu que ve del llatí strena, que ja tenia aquest significat. D’altra banda, també és interessant constatar que, en alguerès, dels Reis es diu Tres Reis o les Estrenes, perquè “primer anàvem ame una taronja a mos estrenar i mos posaven una moneda dins la taronja” (Jaume Corbera Pou: Caracterització del lèxic alguerès, UIB, Palma 2000, p. 214).

Respecte al segon punt, les estrenes eren normalment lliurades als pares en les reunions amb parents, en les visites que fèiem a alguns familiars o en les trobades espontànies al carrer: en aquest darrer cas, sobretot quan els xiquets havíem crescut i ja havíem deixat de ser-ho, l’encontre sempre començava amb l’exclamació de sorpresa del nostre interlocutor, sobretot si era dona: “Xica, que fadrins!”, volent dir: “Que majors que s’han fet estos xics!”; acte seguit el pare o la mare rebia les estrenes i la seqüència acabava amb la besada d’agraïment que els menuts fèiem als grans.


La Pensió Regina, la casa dels meus avis paterns, a Petrer (l'edifici va ser enderrocat recentment).

De totes les estrenes, però, les que recorde de manera més entranyable són les del meu avi Conrado, el pare de mon pare, bàsicament perquè el ritual era un xic més elaborat. El iaio Conrado era un llaurador de Petrer ja jubilat que quasi sempre anava vestit amb tratge i portava barret, un aspecte que a nosaltres, els seus néts, ens imposava cert respecte, malgrat que el seu tracte sempre va ser afable. Doncs bé, el dia de Nadal –quan dinàvem junts la família per part de mon pare—, l’avi Conrado ens citava a tots els cosins a una determinada hora abans del dinar (la dina, en petrerí) al menjador de sa casa. Aleshores, es treia un paper de la butxaca on hi havia una llista manuscrita amb els noms de tots els cosins per estricte ordre d’edat (jo sempre era el tercer, després de mon germà Jorge i del meu cosí Jose, un mes més gran que jo, i darrere venien Fernando, Ignacio, Sergio, ma germana Pubi, Lorena, Pablo, mon germà Ximo i Óscar) i, al costat, la quantitat de diners assignada a cadascun (en pessetes, esclar). Lògicament, els més grans sempre rebien més diners que els més petits, les estrenes dels quals moltes voltes eren gairebé testimonials. Llavors, el meu avi procedia a la lectura pública dels noms i posterior repartiment de les estrenes (que guardava en una caixa de puros), un per un, que a canvi li tornàvem la consabuda besada.

No cal dir que, la majoria de vegades, aquelles estrenes servien per pagar-nos l’entrada del cine (el desaparegut Regio, al carrer Leopoldo Pardines, on ara hi ha El Campus dels Estudiants, o el Cervantes), un lloc, a banda de la fira, on habitualment anàvem tots els cosins després del dinar de Nadal.

El cas és que durant la nostra estada a Petrer per les festes de Nadal la pregunta que tothom ens feia a nosaltres, els més menuts, era: “¿Ja t’han donat es estrenes?” o "¿Ja t'han estrenat?". I un responia, orgullós, detallant la quantitat que ja havia acumulat. Siga com siga, malauradament va arribar un moment que els grans ens van deixar de donar es estrenes: m’imagine que aquest va ser el dia que vam deixar de ser xiquets.

[*] En la variant dialectal de Petrer, l’article femení normatiu les s’ha convertit en es, ja siga per conjunció amb la forma masculina (els pronunciat /es/), ja siga perquè, per un fenomen de fonètica sintàctica, s’ha produït el pas les > es. Així, en bon petrerí es diu es dones, es xiques, es festes, es taules... Només es conserva l’article les en l’expressió de les hores: Són les dos, les tres, les deu...

Foto 1: un carrer del nucli històric de Petrer.

divendres, 10 de desembre de 2010

Adéu a Boy, el fill de Tarzan

La mítica família de Tarzan: la mona Cheeta, Boy (John Sheffield), Tarzan (Johnny Weissmuller) i Jane (Maureen O'Sullivan). (Foto: elcinequenuncatedije.blogspot.com)


Fa uns dies, l'amic Guille Soler em va donar la notícia que havia mort Johnny (o John) Sheffield, l'actor que feia el paper de Boy, el fill de Tarzan, en les llegendàries pel·lícules dirigides per Richard Thorpe sobre el rei de la selva, i alhora em va animar a fer-ne un apunt.

Sheffield, Boy, va morir el 15 d'octubre passat a Cula Vita (San Diego, Califòrnia) a l'edat de 79 anys: es veu que va caure mentre estava enfilat dalt d'una escala podant una palmera del seu jardí i, de resultes de la caiguda, unes hores més tard va tenir un atac de cor que va acabar amb la seva vida. La seva dona, Patty, a propòsit de la manera com havia finit, va declarar als mitjans: "Va ser un nen de la selva fins al final", frase que podríem interpretar com a una inoportuna mostra d'humor negre si no fos que la seva muller, d'aquesta manera, va voler significar que l'actor sempre havia tingut molt bon record del seu paper de Boy i, sobretot, de Johnny Weissmuller, el Tarzan més mític de tots els temps, de qui havia declarat: "Sempre va ser tendre i amable amb mi. Va ser com un pare."

El cas és que els mitjans diuen que Johnny Sheffield, nascut el 1931, va superar 300 nens en el càsting gràcies al qual va aconseguir el paper de fill de Tarzan, prova a la qual l'havia presentat el seu pare, un actor britànic, després de llegir un article d'un diari que deia: "Vostè, ¿té un Tarzan petit al pati de casa?" Sigui com sigui, Sheffield va obtenir el paper tot i no saber nedar, ja que en les proves de natació Weissmuller el va ajudar perquè volia que fos ell qui fes del seu fill en la ficció. La primera pel·lícula que va protagonitzar va ser Tarzán y su hijo (Tarzan finds a son!, en l'original en anglès), l'any 1939, i després encara va participar en set films més de la saga de Tarzan al costat de Johnny Weissmuller. Posteriorment, va protagonitzar una dotzena de pel·lícules de la sèrie Bomba, the jungle boy, però va decidir retirar-se definitivament del món del cinema l'any 1955.

En tot cas, la mort de Boy m'ha fet posar nostàlgic perquè m'ha fet recordar aquelles tardes de dissabte de la meva infantesa en què m'ho vaig passar pipa mirant aquelles pel·lícules de Tarzan, en blanc i negre, dirigides per Richard Thorpe (aleshores ho dèiem com si fos "torpe") i protagonitzades pel mític Johnny Weissmuller, per a mi el millor Tarzan de la història, sense cap mena de dubte, malgrat que al cine (en aquelles sessions contínues de diumenge a la tarda als cinemes Principal o el desaparegut Diana de Vilanova) n'havia conegut d'altres que, però, no li arribaven ni a la sola de les sabates.

Aquells eren uns films protagonitzats per Weissmuller, en el paper de Tarzan, i la bella Maureen O'Sullivan, que feia de Jane, una expedicionària londinenca que, en la primera pel·lícula de la saga, arriba a la selva africana, s'enamora de Tarzan i decideix quedar-s'hi a viure-hi com a la seva companya. Més tard, a la pel·lícula Tarzán y su hijo, se'ls va afegir Boy, un nadó que és l'únic supervivent de l'accident en què s'estavella l'avió en què viatjaven els seus pares anglesos i que, rescatat per les mones amigues de Cheeta, decideixen afillar-se.

I és que el fet de tenir un fill mitjançant l'adopció era la conseqüència lògica de la vida de parella casta i pura que duien Tarzan i Jane (no recordo que es fessin mai ni un trist petó en cap pel·lícula), lluny de la sensualitat i l'erotisme que desprèn la part de la novel·la original d'Edgar Rice Burroughs que descriu el moment en què el rei de la selva veu per primera vegada l'atractiva Jane. De fet, el títol original de la pel·lícula, Tarzan finds a son!, descriu més bé la situació que la traducció al castellà (com gairebé sempre), i és que Tarzan i Jane no tenen descendència per via biològica, sinó que se la troben literalment caiguda del cel.

Aquelles pel·lícules que pertanyen al record de la meva infantesa reproduïen quasi sempre el mateix esquema argumental: una expedició de blancs --amb els consegüents portadors negres, que anomenaven Iuiu el rei de la selva-- arribava on vivien Tarzan i la seva família just per pertorbar la seva vida de paradisíaca harmonia selvàtica. A més, entre els expedicionaris blancs sempre n'hi havia de dolents (que eren majoria i que sempre actuaven sense escrúpols i moguts només per interessos materials) i de bons i nobles, normalment representats per personatges entranyables (un vellet simpàtic, un home baixet i un xic borratxot...). Tarzan, que tenia un ull clínic envejable per detectar a les primeres de canvi els bons i els dolents, era normalment convençut per Jane d'ajudar els seus compatriotes, malgrat que el rei de la selva es malfiés de les seves intencions. El cas és que els expedicionaris, després d'enganyar l'ingenu de Tarzan, solien raptar la seva companya i el seu fill perquè els duguessin al lloc on hi havia els suposats tresors que buscaven. Així, després de no fer cas de Jane sobre quin camí havien d'agafar o de burlar-se de les supersticions dels portadors negres, un cop endinsada a la selva l'expedició era ràpidament envoltada per una tribu de negres "dolents" (amb un nom com més exòtic millor, tipus zeyele) que els portaven al seu poblat. Allà, els membres de l'expedició començaven a ser sacrificats pels índigenes enmig de macabres rituals seguint un ordre establert: primer, els portants negres; després, els dolents. Finalment, Tarzan, ajudat per Cheeta, acudia al rescat de la seva família i dels bons de la pel·lícula al so del seu inconfusible crit i acompanyat d'un exèrcit d'elefants que arrasaven literalment el poblat dels salvatges. En tot cas, al final el bé triomfava per damunt del mal i sempre s'acabava restituint l'ordre natural d'aquella Arcàdia feliç habitada pel bo de Tarzan i la seva família.

Confesso --malgrat que sigui políticament incorrecte-- que una de les coses que més m'impressionaven d'aquelles pel·lícules eren els esgarrifosos xiscles (també m'agrada com es diu en castellà: "desgarradores") dels portadors negres quan s'estimbaven ("se despeñaban") al pujar aquell imponent cingle (¿per què no s'esbalçava mai un blanc?) al capdamunt del qual vivien Tarzan i companyia, o quan eren abatuts per les llances o fletxes dels negres dolents.

Malgrat que la funció principal de les pel·lícules de Tarzan era entretenir el personal --cosa que almenys amb mi aconseguien--, potser insconscientment no mancaven de missatge. En tot cas es tractava d'un "missatge" que avui en diríem bonista: així, a Tarzán y su hijo la conclusió és que, amb tots els seus evidents perills (atacs d'animals com aranyes i rinoceronts, corrents de riu que et porten directe a una cascada, lleones emprenyades perquè jugues amb els seus cadells...), la vida a la selva era molt més segura que a la civilització, on abundaven els personatges sinistres i dolents, sobretot perquè a la jungla sempre hi era Tarzan que acudia a rescatar-te quan pitjor ho tenies. Sens dubte, aquest era també el "missatge" de Tarzán en Nueva York, film en què el rei de la selva mateix viatja a la ciutat nord-americana per dir als membres de la civilització com ha degenerat el seu sistema i com de sana i preferible és la vida en plena natura.

Fa uns anys vaig trobar en una botiga la col·lecció completa de la saga de Tarzan/Weissmuller i no vaig dubtar a comprar-me-la i tornar a mirar totes les pel·lícules. Aleshores vaig descobrir una cosa: la revisió d'aquells films que tant m'havien emocionat en la meva infantesa no em va provocar, d'adult, la mateixa impressió. De fet, això ja m'ho havia dit l'amic Eduardo a propòsit dels llibres que ens havien marcat quan érem petits.

I és que, d'alguna manera, veure ara una pel·lícula de Tarzan és com si alhora n'estiguessis veient el making of: hi descobreixes coses que de petit no veies i que, d'alguna manera, es carreguen la màgia del film. Així, de gran, un es fixa en detalls com el següents: que Tarzan és un mot agut en el doblatge castellà (Tarzán), mentre que en l'original és pla (accent a la penúltima síl·laba); que el nom original de la mona és Cheeta i recorda molt la paraula anglesa cheetah, que vol dir 'guepard'; que Boy en anglès vol dir 'noi' i que el doblatge a l'espanyol va optar per mantenir la paraula en anglès en comptes de traduir-la per Chico o Muchacho (tot i que els subtítols sí que la tradueixen sistemàticament per Chico); que Tarzan era bilingüe, ja que a part de xapurrejar l'anglès (no conjugava mai un verb, els deia sempre en infinitiu) també sabia parlar la llengua de la selva (¿on l'havia après si quasi no es comunicava amb ningú?), que feia servir amb els animals (¿qui no recorda el mític engaua!, que equivalia més o menys a l'anglès go! o let's go!), però també amb la seva família; que les pel·lícules de Tarzan eren, més que anacròniques, acròniques, o sigui, estaven fora de qualsevol temps, mentre que pel que fa a l'espai es localitzaven en alguna muntanya africana que, però, no sortia mai als mapes.

Sigui com sigui, sempre ens quedarà el record de l'emoció infantil i, en tot cas, un desitja que molts nens continuïn xalant sempre amb les pel·lícules de Tarzan. Perquè, al capdavall, resulta que el rei de la selva tenia raó: mentre va viure a la jungla, Boy va ser sempre salvat dels més diversos perills pel seu pare; però a la civilització Tarzan ja no va poder acudir al seu crit d'auxili. Descansi en pau.





Tràiler de la pel·lícula Tarzán y su hijo (Tarzan finds a son!), del 1939, de la Metro Goldwyn Mayer (la del lleó).

(Foto 2. fantasiamongoii.blogspot.com; foto 3: jazzineando.blogspot.com.)

dimarts, 23 de novembre de 2010

Napule: Erri De Luca i el napolità (i II)

Crec que la primera vegada que em vaig adonar de l'existència del napolità com a llengua diferent de l'italià va ser escoltant les cançons de Renato Carosone. Esclar, després de sentir "Questa piccolissima serenata" i entendre'n, cofoi, gairebé tota la lletra, em quedava absolutament in albis escoltant cançons com "Maruzzella" o "Tu vuo fa' l'americano"; fins que vaig descobrir que la diferència era que la primera estava escrita en italià i les altres, en napolità!

Més endavant vaig saber que una cançó tan coneguda com "Funiculì, funiculà" també està escrita en la llengua original de Nàpols. I dic llengua expressament i no pas dialecte, perquè ja sabem la consideració tan despectiva que tenen els anomenats dialetti a Itàlia en contraposició a la lingua nazionale. Si més no, el caixer del bar de l'estació de tren de Pompeia ens ho va remarcar amb orgull quan algú de la nostra colla, després de llegir un cartell en napolità que hi havia al local (vegeu-ne la fotografia), li va demanar si allò estava escrit en dialecte: "No, il napoletano non è un dialetto! È una lingua!"

Per cert, aquell dia (el diumenge 10 d'octubre del 2010) un grup de manifestants ens van impedir entrar momentàniament al recinte de les excavacions de Pompeia tot entonant una versió sui generis de la tornada de "Funiculì, funiculà": i és que mentre que la lletra original fa "iamme, iamme!" (= 'anem, anem [al funicular]!'), em va semblar que els qui protestaven ens deien "iate, iate!" ('aneu-vos-en, aneu-vos-en!'). (La gent es manifestava civilitzadament en contra de la degradació del Parc Nacional del Vesuvi per culpa dels abocadors.)

El cas és que, després que l'octubre del 2009 em comprés a Nàpols mateix el diccionari italià-napolità/napolità-italià, mon germà Jorge em va recomanar que llegís Montedidio, del napolità Erri De Luca: la novel·la em va agradar tant que vaig decidir fer-ne un treball per a l'assignatura de traducció del màster de filologia catalana que l'any passat vaig fer a la URV, sota el mestratge de Joaquim Mallafrè, ínclit traductor al català de l'Ulisses de James Joyce: vaig comparar com les traduccions catalana i castellana de l'obra havien resolt la traducció dels fragments que a l'original estaven escrits no en italià sinó en napolità (per exemple, la novel·la comença amb una frase emblemàtica que és en napolità: "'A iurnata è 'nu muorzo" = "La giornata è un morso" = "El dia és un mos" = "El día pasa volando").

Doncs bé, a continuació us ofereixo algunes parts del meu treball que parlen precisament de la napolinitat i la italianitat, el napolità i l'italià (entre parèntesis hi ha el número de la pàgina en l'edició de Feltrinelli del 2009; les negretes són sempre meves) .

Al llarg de tota la novel•la hi ha present el tema de la napolinitat, especialment el del dialecte napolità en la seva convivència diglòssica amb l’italià. Així, el napolità és la llengua oral, la llengua parlada, la llengua de casa i del carrer, mentre que l’italià és la llengua de l’escriptura, la llengua de la cultura i de l’estudi, de l’escola, com manifesta en diverses ocasions l’anònim protagonista de la novel•la: “[Babbo] [p]arla il dialetto e ha soggezione dell’italiano e della scienza di quelli che hanno studiato. Dice che con l’italiano uno si difende meglio. Io lo conosco perché leggo i libri della biblioteca, ma non lo parlo.” (7) De fet, seguint la proposta de Mallafrè (1991: 141-287), el napolità és la llengua de tribu, mentre que l’italià és la llengua de polis. Així, mentre que la llengua de la tribu s’emmarca en el món de l’oralitat, el que defineix la llengua de la polis és l’escriptura; i això ho manifesta de manera explícita el protagonista de la novel•la: “Sento strilli e voci napoletane, parlo napoletano, però scrivo in italiano.” (20)

En efecte, com manifesta el pare del protagonista: “Stiamo in Italia, dice babbo, ma non siamo italiani. Per parlare la lingua la dobbiamo studiare, è come all’estero, come in America, ma senza andarsene. Molti di noi non lo parleranno mai l’italiano e moriranno in napoletano.” (20).

A més, el napolità s’associa a tot allò que és visceral, espontani, sorollós, en definitiva, més pròpiament emotiu, mentre que a l’italià corresponen els moments de tranquil•litat i reflexió: “Scrivo in italiano perché è zitto e ci posso mettere i fatti del giorno, riposati dal chiasso del napoletano.” (7) / “[...] so l’italiano, una lingua quieta che se ne sta buona dentro i libri.” (12) / “Sento strilli e voci napoletane, parlo napoletano, però scrivo in italiano.” (20) / “Dice va bene, hai ragione, noi dobbiamo fare all’amore, me lo dice però in napoletano: ‘Avimma fa’a ammore’, con due emme perché così è più tosto, più materiale.” (69) Fins i tot, més enllà de la visceralitat, el napolità pot tenir reminiscències un xic violentes: “Maria scatta dall’italiano al napoletano, che le esce con la forza di uno schiaffo, più è corto il napoletano più piglia spunto dal rasoio [...]” (111)

[...] En tot cas, la novel•la també mostra la situació de diglòssia entre el dialecte (napolità) i la llengua estàndard (italià), la qual cosa implica que molts napolitans tinguin verdaderes dificultats per expressar-se en italià: “Un calzolaio straniero sa parlare così preciso in italiano che io mi commuovo per babbo che si sforza d’imparare en non sa la metà delle parole di Rafaniello.” (67) En definitiva, aquesta relació diglòssica entre el dialecte i la llengua dita “nacional” (comuna a tot l’Estat italià en la relació entre les parles locals i l’italià) alhora implica una jerarquia lingüística que els napolitans tenen molt clara: l’italià és la llengua de prestigi social, la llengua “de veritat”, la llengua amb majúscules. En efecte, la novel•la també mostra una característica comuna a tots els processos diglòssics: la consideració social negativa del dialecte i la preocupació dels pares perquè els fills aprenguin la llengua prestigiada i no pateixin l’estigmatització social que han patit ells a causa del seu coneixement pobre de la “llengua nacional”: “’È una lingua difficile [l’italiano], dice, ma tu l’imparerai e sarai italiano. Io e mamma tua no, noi nun pu, nun po, nuie nun putimmo.’ Vuole dire ‘non possiamo’, ma non gli esce il verbo. Glielo dico, ‘non possiamo’, bravo, dice, bravo, tu conosci la lingua nazionale.’” (20)

És evident que aquesta napolinitat, aquesta relació del dialecte napolità amb l’italià, és un tret de la biografia de De Luca que es reflecteix en la seva novel•la. De fet, el mateix escriptor, en una entrevista concedida al diari El País (Mora 2009), manifesta: “Como escritor y hablante, vivo en la lengua italiana. La lengua italiana es mi patria [...]. Nací y crecí en napolitano y me convertí en un escritor en italiano. No soy un escritor italiano, sino en italiano. Acabé dentro de la lengua de mi padre." En tot cas, a tota aquesta relació diglòssica també s’hi associa sovint un conflicte d’identitats, entre la identitat napolitana i la italiana. Així, mentre que el pare confessa: “Stiamo in Italia [...] ma non siamo italiani” (20), però manifesta la seva intenció d’italianitzar-se, la mare, en canvi, és rotunda respecte a aquesta qüestió: “Nuie simmo napulitane e basta” (20) (i, a més, ho diu en napolità!). Finalment, el fill, el protagonista, sembla viure un autèntic conflicte intern tocant aquest tema: “Sì la conosco [la lingua nazionale] e di nascosto la scrivo pure e mi sento un poco traditore del napoletano e allora in testa mi recito il suo verbo potere.” (20)

Nàpols i l'Alguer
Per acabar-ho d'adobar, resulta que la meva estimada Alguer i Nàpols també tenen una relació històrica singular, per la qual cosa comprendreu encara millor el meu afecte per la napolinitat. En efecte, ja des d'un començament els meus amics algueresos em van fer saber que històricament molts dels pescadors de corall eren napolitans que havien acabat establint-se a la ciutat sarda, per la qual cosa la influència napolitana a l'Alguer és evident: ho és a la música (escolteu, si no, les serenades alguereses, amb l'acompanyament del mandolí); ho és també a la llengua (potser el napolitanisme més conegut de l'alguerès és assai = 'molt'). En fi, la presència a l'Alguer dels napolitans va fer que els algueresos els donessin fins i tot un txisto (renom) propi: txeïns. Segons Ciro Fadda (Xistos algueresos, p. 100), aquest sobrenom ve de l'expressió napolitana me n'aggi a i' = 'me n'he d'anar'. El cas és que el meu amic alguerès Toni De Thori, minyó de la muralla, m'explica que quan eren petits la seva diversió preferida era llançar ginquetes (còdols) des de dalt de la muralla a les barques dels pobres pescadors napolitans mentre menjaven, tot increpant-los al crit de "Txeïns!": aleshores els pescadors els empaitaven enfurismats, però els minyons tenien temps d'amagar-se a casa, ja que per pujar a dalt de la muralla els napolitans havien de fer un bon tomb!

BIBLIOGRAFIA


MALLAFRÈ, Joaquim (1991): Llengua de tribu i llengua de polis: bases d'una traducció literària. Barcelona, Quaderns Crema.

MORA, Miguel (2009): “Nápoles transmite una educación sentimental nerviosa”. Dins El País, 25 abril 2009. En línia. Internet (11 abril 2010). Accessible a l’adreça:
http://www.elpais.com/articulo/narrativa/Napoles/transmite/educacion/sentimental/nerviosa/elpepuculbab/20090425elpbabnar_1/Tes.






divendres, 19 de novembre de 2010

'Un home del país'. Lletres de les cançons (Pino Piras)
















En aquest apunt us ofereixo la lletra d'11 de les 12 cançons del CD-DVD Un home del país. Cançons i records de Pino Piras, dels cantants algueresos Claudia Crabuzza i Claudio Gabriel Sanna (encara no he enllestit la cançó "Mirau que sem anant i mirant"). He tractat de fer-hi alguns aclariments lingüístics que us ajudin a entendre el text en alguerès. També us pot resultar útil consultar aquest altre apunt, sobre fonètica i pronunciació de l'alguerès.

Per a les lletres, m'he basat en el llibre Il canzoniere di Pino Piras. Con testi inediti, de Raffaele Sari Bozzolo (l'Alguer, Nemapress, 2007) i en el llibret que acompanya el CD-DVD suara esmentat.

1. ‘La ginqueta’ [el còdol] (l’Alguer, 1979)

Quanta glòria és passada
a damunt de la pedra rodona,
la ginqueta de estòria [història] raona [enraona],
la ginqueta n’és fins allisada.
I quantes versos me dóna
quan vaig a collir poesia,
l’antiga ginqueta retorna
cantar-me veus de genia [nissaga, raça]:
comtes, barons i barrotxs [carros] i cavalls,
passos de peu descalç.

L’Alguer de sempre se vanta
de ésser país català,
la ginqueta me vol recordar,
a mi ella me canta:
verso el tres-cents i cinquanta [1350]
la rocaforta [fortalesa] algueresa
té força naval genovesa
a mig de una mar que t’encanta.

L’humil ginqueta assentada,
carinyada [acariciada] de brincs [salts] de pardals,
de altres ginquetes pressada
me parla de antics germans;
ma ninguna rima escandida
que fa així cartolina il•lustrada [postal]:
és muda la d’ella [la seua] parlada
quan canta estòries [històries] de vida.

Fem part de la corona
quan Pere lo Cerimoniós
s’aixeca un dia boriós
a dar l’orde que no perdona:
envia Cabrera, almirall
de vaixells aragonesos
contra sardos i genovesos;
Cabrera vinci [venç], és normal:
set-cents combatents genovesos
contra, sol, vint-i-mil de Aragona.

Lo Dòria resisti sis mesos;
Pere no fa més cirimònia:
diu al Dòria de fer bon minyó,
que l’Alguer té de estar catalana.
Se firma la sotomissió,
de lluitar ningú té més gana.

La ginqueta dolça me diu
que en allí, al vell carreró,
on té la col•locació,
hi estava lo pòpul [poble] més viu:
reis que avui són en glòria
passaven en gran comunió
senyant formes de estòria;
bisbes en porcessó,
rodes que tragen [arrosseguen]canons,
cutxos [gossos], gates, ratons.

Diventem [esdevenim] país català,
tanto Roma és alluny,
Barcelona la mare siguerà [serà]
que l’Alguer ne guadanya [guanya] un bon punt.
La ginqueta diu lo que sap,
dolça veu de natura,
estòries de cap en cap,
rondalla eterna que dura.

L’Alguer s’anava formant
de gent de antiga raça,
català s’enteneva [sentia] parlant,
al sardo hi tanquen la plaça.
Lo país és de la corona,
lo rei hi diu: “Fidelíssima!”
Sem gemel•los [bessons] de Tarragona!
Tota estòria bel•líssima.

La ginqueta a tants, se sap,
no dóna gran sensació.
Si invetxe [en canvi] t’escudi [et pica] al cap
Al•lora sí que l’entens [sents] l’emoció.
Algueresos, força i coratge!
Catalunya és plena de glòria,
mos ha dat un dolç llinguatge,
lo guadany [guany], però, és de la història.

Quanta glòria és estada
sobre la pedra rodona,
la ginqueta n’és fins allisada,
la ginqueta de estòria raona,
mos parla de estòria passada,
la ginqueta n’és fins allisada!,
la ginqueta n’és fins allisada!

2. La vida nostra (l’Alguer, 1976)

La vida nostra és un sòmiu [somni] vivit [viscut],
hi és qui el vol cru i qui el vol cuit.
Lo que se veu no és realtat,
diventem [esdevenim] pols, és veritat.
Lo que se veu no és realtat,
diventem pols, és veritat.
Diventa pols la fulla calguda [caiguda],
tengui fortuna o malaüra;
enrecordem-mo’n, al cel hi és escrit:
diventa pols lo probe i el ric.
La justa mort de tots és timida [temuda],
ma cosa hi fa la gent en vida,
quan passa el temps menjant i cantant
i no s’abija [s’adona] de qui és plorant.
Quan passa el temps menjant i cantant
i no s’abija de qui és plorant.

3. Qui trista que és la tarda (Milà, 1979)

Alguer, mare de gran falda,
de quan t’he deixada,
la mia genia [gent] hi és nada,
qui trista que és la tarda.

La veu dels carrerons,
lo so del campanil [campanar],
lo cel de mil colors
fan l’ànimo gentil.

Aqueix meu sentiment
diventa [es torna] malaltia,
alluny de la mia gent
no viv [visc] en harmonia.

Als braços de l’Alguer
jo tenc de tornar,
la gent del meu país
jo vull tota abraçar.

Alguer, mare de gran falda,
de quan t’he deixada,
la mia genia hi és nada,
qui trista que és la tarda.

4. Lo pare espiritual (l’Alguer, 1974)

Cada dia se confessa,
prenda [joia] de rosa, fatxa [cara] de estrella,
una dona massa bella,
que és un goig a la mirar:
“També avui, pare meu, un altro home mascalzó [dolent],
sense volguer entrende raó
és resixit a [ha aconseguit] se consolar.”
“Gran pecat, gran pecat!
Qui candonga [cançó] cada dia...
Ma possible, filla mia,
qui de cada u te deixis fregar [fotre]?!
Gran pecat, gran pecat!”
“Jo cerc de me difendre,
sigui dret o sigui tort...
vostè dongui-me confort:
digui-me que me puc salvar.”
“Per no caure més en pecat,
està [estigues] en casa tot el dia,
diu [digues] calqui [algun] avemaria;
jo vengueré [vindré] a te visitar...
Per no caure més en pecat!”
Quan lo sendedemà
va a fer la visita a fatxa de estrella,
ella és sola i sempre més bella,
hi ubri [li obre] la porta i el fa entrar.
“També en casa, pare meu,
un altro home mascalzó,
sense volguer entrende raó,
és resixit a se consolar...”
“Bruta porca esvergonyida!
Bruta dona pecadora!”
Pres de futa [ràbia] lo probe home
aganxada l’ha a la gola:
de hi fer mal no té coratge,
l’estrinyida [estringida] és un carinyo [carícia];
vergonyós i a cap quino [capcot],
no comprèn més lo que fa,
no comprèn més lo que fa.
Fatxa de estrella, prenda de rosa,
és una gran bella cosa;
ella agrada a cada u:
a sota la roba
cada home és nu-nú [nu].
“Sés [ets] una santa, prenda de rosa”,
pensa aquell home quan se reposa:
primera era mala sol percò [perquè]
se dava als altros i a ell no!

5. La falsa iglésia (l’Alguer 1976)

Un pare de família,
probe i desviat [aturat],
la fam de la laguinja [canalla nombrosa]
l’havia desesperat.

Viviva a una caseta
abandonada de qui-sap-qui,
aquidra [crida] la muller,
hi [li] diu: “Fem així:

desbarrassa [buida] lo debaix [els baixos]
i deixa sol l’armari
percosa [perquè] l’ampraré
com a confessionari.

I per me fer un altar
deixa-me la mesa [taula]
percò de aqueixa casa
jo ne vull fer una iglésia!

Una olla per campana,
no hi ha arrés [res] de diure,
hi és també la piqueta
per l’algua [aigua] beneïda.

Lo bastó de rentar en terra
té la forma de la creu,
veuràs que aqueix debaix
diventa [esdevé] casa de Déu!

I diu als nostros fills
d’emparar [aprendre] les oracions,
així per quiriquetos [escolans]
amprem també els minyons.

Vistida en llençol blanc,
tu, oh muller mia,
a mig de l’altar
fas la vèrgina Maria.

I jo, vistit de negre,
i bo com és bo lo pa,
me pos a fer la part
del probe capellà.”

Després de calqui [algun] dia
l’iglésia entra en funció,
per veure la madonna
hi és una porcessó.

-Té la fatxa [cara] de la tristura.
-Té la fatxa de la dolor.
-Pareix que sigui viva!-
diu un home al companyó.

I qui ufri [ofereix] les candeles,
qui missa i oracions,
i lo fals capellà
dóna menjar als minyons.

L’altra iglésia del país
moriva de la fam;
per fer tornar els clients
se posa a fer reclam:

“Aqueix tèmpio [temple] és més calent,
l’ària [aire] és condicionada,
hi és també el riscaldament [calefacció]
i l’entrada és gratuïda.

No tenim lo quiriqueto,
ma la monja en reggipetto [sostenidors]!”,
diu convint [convençut] lo sagrestà
de fer bé, d’endevinar.

No tenim lo quiriqueto,
ma la monja en reggipetto!”,
diu convint lo sagrestà
de fer bé, d’endevinar.

“Qui és que parla de reggipetto?”,
diu sant Pere arrabiat [enrabiat],
tot feu [lleig] i despentinat,
davallava, esvelt [ràpid] esvelt,
sense manco s’abijar [ni adonar-se]
que deixava el cel obert.

Lo probe sant Josep
no ha mai comprès arrés,
per això l’han fet sant,
percò no ha mai comprès.

Quan veu que sant Pere
del cel se n’està anant,
per el fer tornar-lo enrere
hi diu tiquirriant [cridant]:

“Tanca el cel i deixa perde [deixa-ho estar],
torna enrere, escolta Pietro,
maleïta la gonella [faldilles], la mudanda [bragues]
i el reggipetto!”

“Tanca el cel i deixa perde,
torna enrere, escolta Pietro,
maleïta la gonella, la mudanda
i el reggipetto!”

Arribat és a la terra,
entra a la falsa iglésia,
la vèrgina Maria ne gita [treu] de la mesa.
“Feu-vos la vergonya,
bruta gent mala,
seu fent de la religió
tot una pallatxada [pallassada]!”

“Lo fem per menester,
però creiem en Déu,
prenim [prenem] lo que mos ufrin [ofereixen],
cregui-mos, pare meu.”

La gent ve contenta
i veu que aqueixa iglésia
és santa com a l’altra
percò no té pretesa [pretensions].”

6. Una espècie de companyó (l’Alguer, 1967)

Tenc una espècie de companyó
que manca de talento i de moneda [diners],
no té fortuna i sempre tira enrere
de prende pic i pala i mai marró [aixada].
L’altro dia me mostra una esquedina [butlleta],
ma diu “Mira aquesta combinada [combinació]”,
i ame [amb] manera bella i fina se
pren una cigarreta del paquet.
Jo dic que és un tretze bell i fet
percò [perquè] lo númuro combina.
“Quan vinç [guanyi], el [ho] saps cosa [què] te faç [faig]?
Te regal veuràs qui bell regalo;
ame l’amic jo no só avaro.
Jo hi [li] donc fins el cor i no hi faç cas [no em fa res],
menester a fer com a germans.”
S’ha pres una altra cigarreta;
“menester a fer com a germans”,
s’ha pres una altra cigarreta
i ha volgut a hi emprestar-li [que li prestés] deu mil francs,
i ha volgut a hi emprestar-li deu mil francs.

7. Blanca mare dolent-se (l’Alguer, 1985)

Blanca mare dolent-se,
mare de aflicció,
te són matant el fill
per predestinació,

per predestinació
Pilato ha sentenciat:
“Té de morir! Per llei!
Cristos crucificat.”

Cristos crucificat,
ell l’ha profetitzada,
ve flagel•lat a mort,
plora, mare angustiada [angoixada].

Plora, mare angustiada,
dolça mare Maria,
de un fill sense pecat,
màrtire en agonia.

Màrtire en agonia,
se’n va al mont Calvari.
Lo tou bon fill de Déu
mori [mor] per salvar un pari [igual] .

Mori pel salvar un pari,
sang santificada,
sang que diu “Perdona”,
santa sang immolada.

Santa sang immolada
per pau i fraternitat,
blanc com un lliri,
Cristos santificat.

Cristos santificat
se’n torna on és lo pare,
blanca mare Maria,
del fill de Déu la mare.

Cristos santificat
se’n torna on és lo pare,
blanca mare Maria,
del fill de Déu la mare.


8. Passa Jesucrist (l’Alguer, 1973)

Entenc [sento] una preguiera [pregària],
jo me trob al llit,
ma no só dromint,
me vist i vull mirar.

Bril•len mil candeles,
passa Jesucrist,
és ferit i trist,
me fa quasi plorar.
A mi me dol lo cor.

Ma jo no plor, no plor,
só un home gran, no plor,
no, jo no plor, só gran,
no vull plorar.

Ma jo no plor, no plor,
só un home gran, no plor,
no, jo no plor, só gran,
no vull plorar.

Gent de cor bo
sigui [segueix] el Salvador
demanant perdó;
tots són pregant.

La banda musical
sona [toca] ame [amb] passió
notes de dolor,
lo cor me fa escantar [escantellar].
A mi me dol lo cor.

Ma jo no plor, no plor,
só un home gran, no plor,
no, jo no plor, só gran,
no vull plorar.

Ma jo no plor, no plor,
só un home gran, no plor,
no, jo no plor, só gran,
no vull plorar.

9. Sant Miquel humanitzat (l’Alguer, 1988)

Sant Miquel ame [amb] una llença [llinya],
una reda [xarxa] i un tilingoni [cuc de terra]
cerca de prende calqui [algun] peix
no poguent comprar anjoni [anyell].
Vol prende calqui orada,
magari [potser] una morena,
almanco [almenys] dues donzelles,
invetxe [en canvi] pesca estrelles.

Sant Miquel ha fet un vot
segons el nostro modo
de anar a peu a Vallverd
ame el cavall portat al codu [a l’espatlla].
A les pedres de basar [besar]
suerat [suat] se ferma [s’atura] a pregar,
arribat estrac [cansat] a la vall
s’és dormit abraçat al cavall.

Sant Miquel se vol comprar
una corona de corall,
no tenguent la moneda [diners]
ha pensat de dar el cavall.
Ha cercat de contractar,
ma ningú n’hi vol comprar,
a la fi se’n davalla als escolls [esculls]
i se fa una corona de bucons [corns].

Sant Miquel enamorat
de una santa, la més bella,
hi volia parlar de amor
a un suau llençol de seda;
invetxe l’ha colgada
a un núvola argentada.

Sant Miquel, gran cavaller,
té l’iglésia que és desfeta;
ha pensat de l’adobar,
ma no és mestre de paleta.
Ha pensat de la refer,
ma no és un ingenyer,
i pensant de pensar cosa [què] pensar
s’és dromit somiant-se de somiar.

10. La criació [creació] (l’Alguer, 1969)

Quan lo bon Déu la terra ha criat [creat]
en aquest món ell ha pensat:
“Tenc de posar un poc de gent”
i ha preparat un empastu [calderada] content.
Encén lo forn, tira caliu,
enforna fang i ne ixi [surt] home viu.
N’ha fet bells, n’ha fet feus [lleigs],
n’ha fet de cada color,
ma tots eren fets de carn i de os
en modo que entenguessin [sentissin] dolor,
paritxa [molt] dolor.

Aquellos que eren ixits mal cuits,
grocs de pell com un llimó,
los ha posats a plantar ris [arròs]
a les terres del Japó.

Aquellos que eren ixits ben fets,
blancs i vermells, biondos [rossos] cabells,
lis hi ha donat les terres riques
percosa [perquè] eren massa bells.

Aquellos que són ixits brujats [cremats],
negres de pell com el carbó,
a una foresta [selva] los ha amagats
ame el serpent, la xímia [mona] i el lleó.

Quan ha triat la raça sarda
no ha tengut simpatia,
lis hi ha donat una terra sense algua [aigua]
i quatre ovelles per companyia.

Quan ha triat la raça algueresa
ha pres la gent de cor moll,
que no és ni furba [astuta] ni mataresa [entremaliada],
lis hi ha donat una terra de sol.

Però..., però..., però...

No sem [som] cuits i no sem crus.
no sem sardos ni espanyols,
no sem bells i no sem feus,
ja sem fets com Déu vol!

No sem cuits i no sem crus.
no sem sardos ni espanyols,
no sem bells i no sem feus,
ja sem fets com Déu vol!

12. La vida continua

És mort lo gall quiquiriquí,
i flors i plantes i animals en giro [al voltant],
no entenent-lo [sentint-lo] cantar aquell maití,
han pensat: “Avui lo món no viu,
probes nosaltres! Trista malaüra,
si aquell no canta, no se suma el sol!”
Ma enrere del món, després de la planura,
lo sol rient mostra un ventre moll...

(Fotografia de la portada del llibre Il canzoniere di Pino Piras extreta de
www.egw.it).

dilluns, 15 de novembre de 2010

Reivindicació de Pino Piras

Claudio Gabriel Sanna i Claudia Crabuzza a l'Espai Mallorca. (Totes les fotografies són de l'amic Joan Mayoral, excepte la portada del CD.)

Aquest cap de setmana, a casa nostra, hem parlat molt de Pino Piras i ens hem tornat a emocionar escoltant les seves cançons gràcies a l'art de Claudia Crabuzza i Claudio Gabriel Sanna (estupendament acompanyats per Josep Maria Cols). Divendres, dia 12, el magnífic Espai Mallorca del carrer del Carme de Barcelona va acollir la presentació del CD-DVD Un home del país. Cançons i records de Pino Piras, de la Claudia i el Claudio Gabriel. Hi vam parlar Joan-Elies Adell (Espai Llull a l'Alguer), Raffaele Melis (Associació de Sards a Espanya), l'actor Joan Crosas i jo mateix, i los Claudis i en Josep Maria ens van oferir un tast de les cançons del disc.

A l'endemà, el dissabte dia 13, els músics van fer un inoblidable concert al Teatre Metropol de Tarragona, que va resultar un èxit rotund en tots els sentits.

Com que divendres, a la presentació, no vaig tenir temps de dir tot el que m'havia preparat sobre Pino Piras, he decidit posar-vos-ho aquí. Espero que us agradi.

M’agradaria començar aquesta presentació d’una manera atípica, fent-vos una pregunta: ¿quants dels aquí presents coneixeu Pino Piras, sabeu qui és o què va fer?; o ¿quants de vosaltres n’havíeu sentit a parlar mai? O dit d’una altra manera: ¿quanta gent, fora de l’Alguer, als països de parla catalana, coneix Pino Piras?

La resposta, segurament, és: poca gent. En tot cas, massa poca, malauradament, perquè amb Pino Piras estem davant d’un artista polièdric que va fer la major part de la seva obra en català –en el català de l’Alguer, en alguerès—, i que per tant podem dir en veu alta i amb tot l’orgull que la seva obra també pertany a la literatura escrita en llengua catalana.
Efectivament, en el català de l’Alguer Pino Piras hi va escriure quasi totes les seves cançons (més d’un centenar), però també la majoria d’obres de teatre, alguna poesia, apunts autobiogràfics, diverses notes sobre les seves pròpies cançons i fins i tot algun aforisme. També va usar l’italià, per escriure faules per a nens, i poesies.

La primera cosa que salta a la vista quan un s’acosta a l’obra de Pino Piras és el seu caràcter heterogeni i polièdric: Pino Piras va tractar diferents gèneres i va escriure de temes molt diversos. És així que el podem definir com a cantautor, però també com a comediògraf, poeta, escriptor. De fet, a la placa de la plaça que l’Alguer va inaugurar amb el seu nom el 18 de març de l’any 2007 (a partir de la petició espontània dels seus convilatans) hi figura aquesta llegenda: “Pino Piras (1941-1989). Poeta, cantautor”; per cert, una plaça situada a la seva estimada Alguer Vella, al pati de l'antiga caserna de carrabiners, al costat del Mercat Cívic, davant de la Torre de Sant Joan.

Pel que fa a la seva faceta de músic, sa mare, Maria, casalinga (mestressa de casa) algueresa, quasi nonagenària, recorda que quan tenia sis anys Pino ja declarava: “Jo vull provar la música; quan só gran vull fer el musicista, m’agraden les cançons”. I és també la mare la que recorda la inseparable amistat amb Pino Ferraris: “Quan ixiven d’escola, totos dos, se n’anaven a la muralla, ame un tapador i dues culleres i feven la música”.

Temes de l'obra de Piras
Amb Pino Piras, d’altra banda, estem davant d’una obra original, rica i interessant per diversos motius: des d’un punt de vista musical, sens dubte, perquè, com diu Raffaele Sari Bozzolo (que ha tingut cura d’editar les seves obres de teatre i el seu cançoner complet), Piras representa una excepció en el panorama musical alguerès del seu moment. A propòsit d’això, Gavino Sole, un altre estudiós, recorda que el mateix Pino va escriure l’any 1968: “He analitzat les noves cançons alguereses. És just que s’escriguin cançons d’amor, de sentiment; però hem de procurar no caure en el patetisme o en l’oleografia cursi.”

En efecte --recorda Sole--, Pino, que amb 15 anys ja va escriure les seves primers cançons d’amor i les primeres serenades, deixarà més endavant de cantar a la lluna, el cel o el mar i tractarà altres temes.

Temes entre els quals destaca la seva estimadíssima Alguer, que esdevé una necessitat vital: l’Alguer enyorada quan n’ha d’emigrar, però també l’Alguer criticada (com a “Viva sant Pere”, en què el sant no deixa entrar els algueresos al cel “percò seu envidiosos, seu gelosos, seu sempre en mala fe; per això lo bon Déu no vos vol bé! Alguer? Gent de l’Alguer al cel no n’hi ha; Alguer? Gent de l’Alguer al cel no n’hi va!”).

En tot cas, convé tenir present el paisatge urbà en què va passar la seva minyonia, i així entendrem perfectament que molts dels seus referents fossin les ginquetes (aquests còdols emblemàticament algueresos amb què estan pavimentats els carrers de l’Alguer Vella, i que també donen nom al títol d’una altra cançó emblemàtica “La ginqueta”), els carrerons, les muralles, el campanil de la catedral de Santa Maria. A la cançó “Qui trista que és la tarda”, bellament interpretada per Claudia Crabuzza al CD, Pino canta: “La veu dels carrerons, lo so del campanil, lo cel de mil colors fan l’ànimo gentil” quan s’enyora de la seva estimada Alguer.

Enyorament, sí: perquè un altre dels fets biogràfics que retrobem a les seves cançons són les diverses emigracions (a Alemanya, a Milà, a Càller...) que li provoquen un profund dolor:

“Aqueix meu sentiment diventa malaltia,
alluny de la mia gent no viv en harmonia.
Als braços de l’Alguer, jo tenc de tornar,
la gent del meu país jo vull tota abraçar.
Qui trista que és la tarda”.

Una Alguer que sovint és vista com una mare que protegeix el seu fill, i que a vegades ho fa a través de la llengua, de l’alguerès. Així, a “La vera mare” Pino canta:
“Parlant la llengua de l’Alguer
me pareix de m’acucujar [acotxar-me]
a la falda de la mare que vull bé.”

La crítica al poder és una altra constant en l’obra de Pino, una crítica que neix d’una profunda consciència civil i un fort sentiment ètic, de defensa dels més febles i de denúncia de les injustícies i de la hipocresia: contra el poder polític local, regional o estatal (a “Santuaïni 74” o “Lo rei Serafí”); contra el poder econòmic (a “Lo forister”), contra el poder religiós (a “Lo pare espiritual” o “La falsa iglésia”).

Però Pino també cantarà sobre les relacions entre l’home i la dona, sobre la bellesa de determinada religiositat popular (com a “Passa Jesucrist”), sobre la vida, i sobre la mort, tema aquest darrer omnipresent a causa de la seva delicada salut ja des de ben petit. Així, per exemple, amb motiu de la mort del seu amic Natale Leone, el 1975, Pino escriu una cançó que conté estrofes que podríem dir que són quasi premonitòries de la seva mort amb només 48 anys:
“Déu, gitant un negre vel
a damunt de la tua jove vida,
t’havrà dit: ‘Fes-me companyia,
deixa tot i munta-te’n al cel.
Te donc mort improvisada,
te prenc jove i ple de vida,
sense advertir ningú de la família,
per no els hi dar dolor anticipada.”
També a “La vida nostra”, una altra de les cançons del CD que avui presentem, Pino canta:

“La vida nostra és un sòmiu vivit,
hi és qui el vol cru i qui el vol cuit.
Lo que se veu no és realtat,
diventem pols, és veritat [...]”

En tot cas, atesa la temàtica de la seva obra, es podria pensar erròniament que la producció de Pino només es pot entendre en clau local, però com diu Sari Bozzolo: “El seu repertori és art universal perquè usa la seva Alguer i la seva gent com a paradigma per descriure, estudiar, revelar febleses, contradiccions, insensateses de la humanitat sencera”.

Per tant, podríem concloure que algunes de les característiques essencials de l’obra de Pino són l’autodidactisme, l’originalitat, la universalitat, una exquisida sensibilitat i un profund caràcter ètic.

Un altre dels aspectes interessants de l’obra de Pino Piras és el punt de vista lingüístic, i això és normal que us ho digui un filòleg amb vocació, a més, de dialectòleg. Perquè Pino Piras representa una de les últimes generacions –si no l’última— d’algueresos que va rebre el català com a llengua materna per transmissió familiar, d’una manera normal i natural (això és el que diu el mateix Claudio Gabriel Sanna en la seva cançó “Santa mare llengua, santa Ryanair”:

“Quan les mares mos donaven com a llengua el català,
així com naturalment mos passaven la llet,
i no parlaven de salvar, d’estudiar, recuperar,
i parlar en alguerès era normal, era un fet
i era santa, santa, santa;
santa mare llengua, santa llet de mare,
sang de ton iaio i de ton pare”)
just abans que es produís la interrupció de la transmissió intergeneracional, cosa que vol dir ras i curt que la gran majoria de pares algueresos catalanoparlants van decidir de parlar en italià als seus fills.

De fet, el mateix Pino es lamenta d’aquesta situació en una de les seves cançons, “La vera mare”:
“Són astrabilicant [rumiant] a tot arreu
lo modo de la [la llengua de l’Alguer] fer descomparir [desaparèixer];
això no el tenim de permitir;
probes de mosaltros, veureu!
.... ..... .....
Parlem la nostra llengua d’en aquí
ame el bell gènit alguerès;
sem raça que té el modo de s’esprimir;
la llengua és lo do més bell que hi és.”


Com us deia, Pino escriu i canta en alguerès, un alguerès autèntic i genuí, podríem dir, sense la “contaminació” de la llengua estàndard. Així, la llengua de la seves cançons se’ns presenta rica i preciosa, amb els característics fenòmens fonètics de l’alguerès contemporani (que diu talda per tarda, ísura per ísula –'illa'--, brancs i valmels per blancs i vermells...), les nombroses metàtesis (com proba, boriós, porcessó...), amb el seu lèxic impregnat d’arcaismes (com estòria, gitar, minyoneta, ixir...), de sardismes (com esquirriar –'relliscar'--, triular –'batre'--, metanju –'dolent'--...), d’italianismes (com rocaforta, ma, diventar, envetxe, al•lora...) o fins i tot d’algun castellanisme històric (com feus, angustiada, mesa, adiós...), amb la seva expressiva fraseologia algueresa, tot i que de tant en tant Pino es permet la llicència també de fer servir algun exòtic catalanisme.
Sens dubte, tot plegat constitueix un tresor magnífic, una esplèndida mostra de l’alguerès modern que mereix ser objecte d’estudi dialectològic. I cal destacar --i agrair-- que en les seves interpretacions la Claudia i el Claudio respecten la tria lingüística de Piras.

Precisament, pel que fa a la tria del model lingüístic, cal dir que el mateix Pino Piras hi reflexiona en els seus apunts manuscrits: “L’Alguer no té lecteratura, no té diccionaris, no teniva encara una gramàtica [...], doncs lo llenguatge és pres del carrer, ame les paraules de cada dia: italianismos, sardismos i catalanismos. Tenguent de cantar per lo pòpul del meu país, i no pensant de ésser entès [sentit] també dels germans de Catalunya, no he mai amprat vocabolaris catalans ni he mai volgut que hi fossin canvis de vocàbuls o temptatius de catalanització per la mia cançó, que vol ésser solament de llengua algueresa catalana.”
Queda clar, doncs, el model lingüístic que Pino Piras volia per a les lletres de les seves obres, sense, però, posar mai en dubte la catalanitat de l’alguerès. El cas és que també ens consta la preocupació que Pino Piras va tenir per aprendre l’ortografia catalana normativa, i el cert és que llegint les lletres de les seves cançons s’aprecia una clara evolució que va des d’una grafia purament fonètica i italianitzant fins a una altra de més fabriana.

Tornem ara, però, a la importància i la transcendència de l’obra i la figura de Pino Piras: des que va morir el 1989, l’Alguer i els algueresos no han deixat mai de recordar-lo, ni a ell ni les seves cançons. De fet, una de les primeres coses que vaig descobrir a l’acostar-me a l’obra de Pino i que més em van sorprendre va ser l’enorme popularitat que tenia entre els algueresos i la gran estima dels seus convilatans. I és que Pino Piras és un autèntic ídol a l’Alguer, una mena d’heroi popular conegut i apreciat per tots els algueresos; i les seves cançons les canta tothom (fins i tot els algueresos que ja no s’expressen habitualment en català), perquè les cançons i l’univers de Pino Piras ja fa temps que formen part de l’imaginari col•lectiu dels habitants de la Barceloneta de Sardenya.

És precisament el que diu Claudia Crabuzza en la introducció del llibret que acompanya el CD i el DVD: “Entre els records més bells de la mia infància, tenc les nits d’estiu en campanya, quan mon pare se posava a cantar cançons de Pino Piras, com ‘Passa Jesucrist’. Jo les sentiva plenes de veritats, de sentiments vivits i d’emocions. I avui me n’abig [me n’adono] que no era una cançó clàssica algueresa, sinó que havia estat escrivida en aquell temps de Pino Piras. Per diure el valor de Piras ja sigueriva suficient això: ha fet entrar en les cases dels algueresos tantes de les sues cançons, fins i tot mai publicades, com si fossin tradicionals i se coneixessin de sempre.”

Així, el 2008 es va instituir el Premi Pino Piras de cançó, del qual enguany, a l’octubre, se n’ha celebrat la tercera edició, mentre que Claudia Crabuzza i Claudio Gabriel Sanna han col•laborat en aquests anys en la recuperació total de l’obra musical i literària de Piras: amb diversos projectes s’han recuperat tots els materials sonors i els manuscrits inèdits i s’ha arribat a la creació d’un arxiu digital.


Com podeu veure, doncs, a l’Alguer i a Sardenya ja fa temps que s’estan revaloritzant cada vegada més la figura i l’obra de Pino Piras. Jo crec sincerament que ara ens toca a nosaltres.

Desconeixement de Pino Piras
Per cert, al començament hem dit que malauradament Pino Piras és poc conegut entre nosaltres. Doncs Bé, Raffaele Sari diu que als anys 80 del segle XX hi va haver el projecte que Pino fes una gira per Catalunya, que al final no es va poder dur a terme per qüestions econòmiques. En tot cas, el crític musical valencià Josep Vicent Frechina apunta com a possible causa del desconeixement de Piras entre nosaltres les discrepàncies entre ell i la intel•lectualitat algueresa catalanista del seu temps. I Gavino Sole recorda que, en un principi, Pino no era favorable a l’agermanament entre Tarragona i l’Alguer (els anys 1972 i 1976) perquè com a antifeixista que era el considerava un acord intolerable amb el règim de Franco. De fet, Pino mateix cantava a “Lo gemellaggio (L’agermanament)”:

“A mosaltros fa plaier
que germans de Catalunya
de la terra llunya llunya
vénen ara a l’Alguer.
Ma el germà té de saber
que no és més temps de juari [jou]
i que la sua garrota
‘vol emprada a lo contrari’.”

D’altra banda, el mateix Sole diu al documental que Pino no creia que l’Alguer fos un tros dels Països Catalans.
Respecte a això, ens agradaria matisar algunes coses: pel que fa a l’agermanament dels anys 70, volem recordar que en una estrofa de “La ginqueta” Pino canta:

“L’Alguer s’anava formant
de gent de antiga raça,
català s’enteneva parlant,
al sardo hi tanquen la plaça.
Lo país és de la corona,
lo rei hi diu: “Fidelíssima!”
Sem gemel•los de Tarragona!
Tota estòria bel•líssima.”

De fet, podem considerar “La ginqueta” com la seva cançó més catalanista:

“L’Alguer de sempre se vanta
de ésser país català [...]
....................
Diventem país català,
tanto Roma és alluny,
Barcelona la mare siguerà
que l’Alguer ne guadanya un bon punt.”


Quant a les relacions entre Catalunya i l’Alguer la seva reflexió va ser intensa i complexa. A propòsit de “La ginqueta” ell mateix escrivia: “L’he composta per descriure lo mamento històric de la colonització catalana [...] Lligint lo llibre de P. Scanu ‘Vincles tra l’Alguer i la Catalunya’, m’és vengut de compondre una cançó que donguessi a saber als algueresos com lo nostro país és nat; o si volem com és divengut de llengua catalana. Lo cas d’aqueixa cançó esprimi perplexitat: sem catalans? Sem italians o sardos (culturalment)? He posat, entre lo discurs, l’ironia del diure [dir] i no diure; ésser lo que sem (de llengua catalana) mos dóna més importança entre la vida social sarda?, o fóra millor de considerar tot solament com un fet històric? Tots aqueixos sentiments han acompanyat l’ànimo meu durant la lectura del llibre de Scanu, que manco me só abijat [ni me n’he adonat] del que posava sobre lo paper: deixava que les paroles venguessin de soles durant la composició de la “Ginqueta”, i crec que la composició esprimi la condició que só vivint.”

En tot cas, aquesta reflexió sobre la identitat dels algueresos és recurrent en la seva obra, tot i que a vegades es fa en clau menys solemne i més irònica, com a “La criació”:

“Quan [Déu] ha triat la raça algueresa
ha pres la gent de cor moll,
que no és ni furba [astuta] ni mataresa [entremaliada]
lis hi ha donat una terra de sol.
però.., però..., però...
No sem cuits i no sem crus,
no sem sardos ni espanyols,
no sem bells i no sem feus,
ja sem fets com Déu vol.”

Tot aquest món de Pino el trobarem en aquesta obra que presentem avui: un CD amb dotze cançons de Pino Piras reinterpretades per Claudia Crabuzza i Claudio Gabriel Sanna; un DVD amb un documental d’una mitja hora de durada amb testimonis de persones que van conèixer Pino o d’investigadors que han estudiat la seva obra, i un llibret amb la lletra de les cançons en alguerès (traduïdes a l’italià) i alguns escrits d’estudiosos de la figura i l’obra de Pino.
Pel que fa a les cançons, --tot i confessar que sóc totalment llec en matèria musical— us convido que us deixeu portar per la màgia dels temes triats per la Claudia i el Claudio: crec que us emocionareu amb la bellesa de cançons com “La vida nostra”, “Qui trista que és la tarda”, “Blanca mare dolent-se” o “Passa Jesucrist” o amb la digna solemnitat de “La ginqueta”; que us divertireu amb temes tan irònics com “La criació” o tan festius com “Mirau que sem anant i mirant”; que riureu amb cançons tan satíriques com “Lo pare espiritual” o “La falsa iglésia”; en definitiva, que us commoureu amb un tema tan intel•ligentment sensible com “Sant Miquel humanitzat”. Si feu tot això, jo crec que en poc temps us sorprendreu taral•lejant alguna cançó de Pino i fins i tot encomanant-la a algun amic o familiar.

I quant a la pel•lícula, emocioneu-vos amb els records de Maria, la mare, que canta de memòria totes les cançons que va aprendre al costat del seu estimat fill primogènit (i això és cultura popular oral!); amb les simpàtiques i entranyables anècdotes que explica Pino Ferraris, el companyó inseparable (genial l’anècdota quan Pino es va posar a cantar “Passa Jesucrist” al pas de la processó de Divendres Sant pels carrers de l’Alguer Vella; de fet, Ferraris es pensava que Pino volia cantar un tema tan sacríleg com “La falsa iglésia” i l’advertia tot espantat: “Pino, acaba-la! Mira que mos tanquen!”); emocioneu-vos amb l’enyorança de Michele Manca quan recorda l’entusiasme dels algueresos firmant a favor de la plaça per a Pino; en fi, admireu-vos amb els comentaris d’estudiosos com Raffaele Sari, Gavino Sole, o de joves músics algueresos.

En definitiva, després d’haver-vos immergit durant un temps en el món de Pino Piras, pronostico que us passarà (almenys a mi m’ha passat) allò que el cantautor català Josep Tero diu sobre Pino al documental: “Pino Piras és com una gran mancança. El trobo a faltar fins i tot sense haver-lo conegut.”

Moltes gràcies.

FONTS IMPRESCINDIBLES
* SARI BOZZOLO, Raffaele: Il teatro di Pino Piras. Opere inedite. L'Alguer: Edizione del Sole, 1996.
* SARI BOZZOLO, Raffaele: Il canzoniere di Pino Piras. Con testi inediti. L'Alguer: Nemapress, 2007.
* CRABUZZA, Claudia i Claudio Gabriel SANNA: Un home del país. Cançons i records de Pino Piras (DVD, CD i llibret: DVD amb documental fet per Claudia Crabuzza; llibret amb textos sobre Pino Piras de diversos especialistes: Giovanni Chessa, Raffaele Sari Bozzolo i Gavino Sole).

Fotografia 2: d'esquerra a dreta: Raffaele Melis, Joan-Elies Adell, Joan Crosas i Xavier Brotons.

dimecres, 10 de novembre de 2010

¿4de9 net o 4de9?

Els Castellers de Vilafranca, descarregant la torre de 8 neta (Tots Sants 2010).

(Aquest article es va publicar al núm. 28, setembre-octubre del 2009, de la revista Castells, amb el subtítol "Per la recuperació de la nomenclatura castellera clàssica").

Aquest article complementa el que es va publicar en l’anterior número d’aquesta revista sota el títol “¿3de9 amb folre o 3de9 a seques? Un estudi de la nomenclatura castellera” (Castells, núm.27, juliol-agost 2009) i conté tres parts: en la primera s’hi analitza el cas dels anomenats “castells nets” (4de9 net i 2de8 net), mentre que en la segona s’estudia l’anomenada proposta pseudopurista i, finalment, es fa una proposta de recuperació de la nomenclatura castellera clàssica.

Pel que fa a l’únic castell que, durant el segle XIX, fent-se normalment amb folre es va fer (una sola vegada) sense aquest suport, o sigui, el 4de9 net o sense folre, veurem com s’hi refereixen els testimonis que he pogut recollir, tant contemporanis com posteriors a aquella consecució (lògicament, estic parlant del 4de9 net descarregat per la Colla Vella dels Xiquets de Valls a Tarragona el 23 o 24 de setembre del 1881). En qualsevol cas, totes les referències estan extretes del volum Les meravelles del món casteller (I). El quatre de nou net, el tres de deu i els reptes pendents, escrit per mi mateix i Joan Beumala i publicat l’any 2000.

Comencem pels testimonis contemporanis (a partir d’ara les negretes són sempre meves). El Diario de Tarragona del 27 de setembre del 1881, pocs dies després de la consecució, parla de la “torre de ‘cuatro pilares de nou’, sin refuerzo ni ayuda de ninguna clase”. Per la seva banda, el també diari tarragoní La Opinión, en la seva edició del 28 de setembre d’aquell mateix any, s’hi refereix com a “4 de a 9 limpios”. De fet es tracta de la cèlebre crònica del periodista catllarenc Ramon Roca i Vilà, que, amarat per l’emoció causada per les gestes que havia presenciat, s’estima més donar tots els castells aconseguits per les dues colles dels Xiquets de Valls (Vella i Nova) en forma de llistes, en les quals es contraposen un ‘4 de a 9 comunes’ (o sigui, normal, amb folre) de la Colla Nova al ‘4 de a 9 limpios’ (és a dir, excepcionalment sense folre) de la Colla Vella. Per un altre cantó, El Eco de Valls del 25 d’octubre del 1883, tot especulant amb els castells que les colles vallenques podien intentar a Valls en l’actuació en què finalment la Colla Vella va aconseguir el 5de9, diu això: “El domingo próximo (…) habrá dos collas de Xiquets que se proponen levantar torres tan difíciles como las de 5 de a 9, la de 4 de a 9 limpia, etc., es decir, las más difíciles, las cuales se han visto raras veces”.

Un altre testimoni molt interessant és el del casteller vallenc de la Colla Vella Josep Serra i Miret, Pep de Janillo, que va fer, entre d’altres, els famosos pilars de 8 d’Altafulla (1878) i Vilafranca (1880), quan va ser entrevistat, l’any 1936, per la revista Catalunya, editada pels catalans residents a Buenos Aires i que va reproduir el diari vallenc La Crònica de Valls el 16 de maig del 1936. En aquesta entrevista, l’aleshores veterà casteller anomena aquest castell com a “els quatre de nou, nets, sense crosses”.

Per la seva banda, Ramon Tondo, Gravat de Rabassó, fill del mític dirigent Isidro de Rabassó i cap de colla de la Vella dels Xiquets de Valls en aquells anys d’abans de la Guerra Civil, en una entrevista publicada el 13 de febrer del 1934 pel diari La Opinión, parla del “‘quatre per nou’ (…) sense suport”, tot i que erròniament diu que es va fer a l’Arboç en comptes d’a Tarragona.

D’altra banda, l’escriptor vallenc Francesc Blasi i Vallespinosa, en el seu llibre Els castells dels Xiquets de Valls, la primera edició del qual és del 1934, diu això parlant d’aquella consecució: “El cap de la Colla Vella (...) manà alçar ‘el castell de nou’, sense insinuar la intenció de fer-lo net per por d’esverar els seus” i, més endavant, recull: “L’enxaneta féu l’aleta, i en aquest moment una veu de potència exclamà: ‘Ànim, xiquets, que ja està carregat el quatre de nou, net!’”.
Per un altre cantó, el vendrellenc Emili Miró, en la seva Història dels castellers els ‘Nens del Vendrell’ (1926-1957), a la pàgina 23, s’hi refereix com a “‘quatre de nou’ sense ‘forro’”, mentre que el tarragoní Jordi Morant, en la seva obra Història dels castells. Tarragona i les comarques castelleres (p. 68 de la segona edició), parla del “‘quatre de nou net’”.

Després d’exposar tots aquests testimonis, el que es comprova és que el nom del castell no és mai, en cap cas, 4de9, així, a seques, com defensen els pseudopuristes, sinó que tractant-se de la versió excepcional del 4de9 normal (perquè excepcionalment es fa sense folre), el nom del castell va obligatòriament acompanyat de l’especificació ‘net’ (i aquesta és la denominació que predomina), ‘sense folre’, ‘sense suport’, ‘sense crosses’, etc., per distingir-lo clarament del 4de9 normal (o “comunes”, com encertadament en diu Roca i Vilà en la seva crònica), és a dir, el que es fa amb folre.

Dit d’una altra manera: en tot el segle XIX no hi ha un sol testimoni que anomeni aquest castell com a 4de9, sense que vagi acompanyat d’alguna especificació que recordi que, excepcionalment, es va bastir sense folre. O, amb altres paraules: al vuit-cents el 4de9 és sempre el 4de9 normal o “comunes” (o sigui, amb folre), mentre que l’altre castell és el 4de9 net. Així de clar i senzill.
Així doncs, la mateixa conclusió la podem aplicar al 2de8 (o torre de 8) que excepcionalment es fa sense folre i que, precisament perquè no hi hagi cap confusió, ha de ser anomenat 2de8 net o 2de8 sense folre, però mai 2de8 a seques, ja que aquest és el nom per a la versió normal del castell (és a dir, quan es fa amb folre).

Els perills del pseudopurisme
Tot i que fins ara no n’hi ha una formulació explícita, implícitament, en canvi, sí que es poden esmentar els trets definitoris d’aquesta proposta de nomenclatura que jo he batejat com a pseudopurista (i l’he batejat així perquè pretén ser normativa apel•lant, però, a uns arguments falsament i erròniament puristes, ja que algunes de les formes que proposa no tenen cap tradició d’ús).

Així, segons aquesta proposta, els castells que habitualment porten folre o folre i manilles, almenys en contextos formals, han d’anar acompanyats sempre d’aquestes etiquetes, de manera que la versió “correcta” del nom d’aquests castells ha de ser, segons propugnen, per exemple, 2de8 amb folre (o, abreujat, 2de8f) i 3de10 amb folre manilles (3de10fm).

D’altra banda, aquesta proposta considera “incorrecte” usar l’adjectiu ‘net’ per al 4de9 o el 2de8 sense folre (ja que, segons ells, ‘net’ vol dir ‘sense pinya’), de manera que aquests castells desfolrats s’anomenen 4de9 i 2de8 a seques, respectivament (és a dir, tampoc no se’ls ha d’acompanyar amb l’etiqueta ‘sense folre’).

En tercer lloc, per a un castell com la torre de 9 sense manilles (carregada fins ara només pels Castellers de Vilafranca), els pseudopuristes proposen el nom de torre de 9 amb folre.
En l’entrega anterior d’aquest treball ja vam veure com el primer punt de la proposta pseudopurista (el d’esmentar sempre les etiquetes ‘amb folre’ i ‘amb folre i manilles’, almenys en contextos formals, tot acompanyant els castells que normalment en porten, com el pilar de 7 i el pilar de 8), segons la meva hipòtesi, neix a partir de l’ús que en fan Pere Català i Roca (al llibre Món casteller) i Eloi Miralles a les cròniques de La Vanguardia de començaments dels anys 80 del segle XX, quan la Colla Vella de Valls recupera els castells de 9. Doncs bé, aprofundint en aquesta hipòtesi, sóc del parer que, tant Català i Roca com Miralles parlen, respectivament, de pilar de 7 amb folre i de 4de9 amb folre (i no senzillament de pilar de 7 o de 4de9) perquè, segurament de manera inconscient, volen destacar la novetat que representa l’ús del folre en aquests castells, un element tècnic totalment novedós als ulls dels castellers i aficionats d’aquella època i que tenia llegendàries reminiscències vuitcentistes. Igualment, hipotitzo jo, el nom, per exemple, ‘4de9 amb folre’ té, sens dubte, més sonoritat i és més grandiloqüent (i, per tant, més escaient al caràcter de proesa que va tenir l’any 1981 la seva recuperació) que no pas el simple 4de9. En tot cas, (com encertadament ja va veure Pol Capdet en el seu article “El nom dels castells”. Diari de Vilanova, 15 juny 2007, p. 14.) és innegable l’atracció lingüística que els sintagmes ‘amb folre’ i ‘amb folre i manilles’ han tingut i tenen encara per als neòfits al fet casteller, segurament a causa de la seva novetat, fins al punt que els fan servir indiscriminadament, fins i tot quan no toca (servidor recorda un programa de TV3 resum de l’any 1994 que es titulava “9 de 4 amb folre i manilles”!).

De manera semblant, en aquell treball del número anterior d’aquesta revista també vaig constatar el triomf de la proposta pseudopurista en àmbits formals escrits i orals des dels anys 70 del segle XX, aproximadament, fins al moment actual, triomf que vaig poder il•lustrar amb diversos exemples: l’ús que en fan la majoria de periodistes castellers; l’ús que en fan les pàgines web de les principals colles del país i, finalment, l’ús que en fa la Taula de puntuacions oficial del Concurs de Castells de Tarragona.

En aquest sentit, jo mateix, tant en la meva etapa de periodista casteller del diari Avui (1994-1999), com, per exemple, en el meu Diccionari casteller (Edicions El Ventall i Diputació de Barcelona, 2001), vaig aplicar una part de la nomenclatura pseudopurista (la relativa als castells amb folre i amb folre i manilles), proposta, però, que ara estic convençut que cal evitar pels inconvenients que presenta i, encara més important, pels perills evidents que conté i que tot seguim exposaré.

En primer lloc, un perill evident de la nomenclatura pseudopurista és el de la confusió, atès que anomenant simplement 4de9, a seques, el 4de9 net o sense folre consegüentment hi ha el perill real de confondre el 4de9 normal (anomenat senzillament 4de9 col•loquialment i en registres escrits durant tot el segle XIX) amb el 4de9 excepcional, o sigui, net.

Malauradament, d’aquest perill greu de confusió, en tenim ja com a mínim una mostra. Així, Anna Follia Jordán, en el seu treball Santa Tecla en la Segona República (Tarragona: El Mèdol, col•lecció Els Titans, sèrie Festa Major, 7, 2007), reprodueix un article publicat el 22 de setembre del 1935 pel diari Catalònia i signat per Isidor Guerrero. En aquest escrit, Guerrero fa una entrevista (p. 18-21) a un personatge anònim que explica com eren les festes tarragonines de Santa Tecla de quaranta anys enrere (per tant, de finals del segle XIX). Així, parlant de castells, l’anònim informant diu el següent (p. 20): “Cal remarcar, però, que [els castellers vallencs] sempre comptaven amb l’ajuda de forçuts tarragonins, com eren el Pau del Blau, els germans Torrich, Esperidión, Pardises i altres. Amb la seva ajuda, les colles de Valls arribaren a fer el tres de nou i l’espedat de set.” Doncs bé, a la pàgina següent, Anna Follia arriba a aquesta conclusió: “També és fonamental, en aquest cas, dins l’àmbit casteller, el fet que aquest informant confirma la realització del tres de nou i l’espadat o pilar de set. Es tracta de dues de les construccions no folrades més importants que s’havien vist en la història dels castells (...).”

Evidentment, de manera errònia, Follia interpreta que l’informant parla del 3de9 i del pilar de 7 nets, quan és clar que l’anònim entrevistat tarragoní es refereix a aquests dos castells però en la seva versió normal, o sigui, amb el suport del folre. Perquè és obvi, també, que si l’informant s’hagués referit a la versió excepcional d’aquestes dues construccions hauria dit explícitament 3de9 net i espadat de 7 net, atès que això és el que sempre s’ha fet oralment i, en bona part de la història, també en registres escrits: destacar l’excepcionalitat, mai la normalitat. D’altra banda, és comprensible que l’anònim informant tarragoní destaqués el 3de9 i el pilar de 7 normals (amb folre) com a grans castells si ens situem en l’any 1935, quan es va fer l’entrevista, època en què d’aquestes dues construccions només se’n tenia un record com a gestes llunyanes. Finalment, també cal recordar que només un any després, el 1936, Pep de Janillo parla de “els quatre de nou, nets, sense crosses” tot recordant la proesa de la seva colla a Tarragona el 1881.

És per aquesta mateixa raó, doncs, que considero un greu error el que fan els defensors del pseudopurisme quan escriuen 4de9 per referir-se al 4de9 net o sense folre.

L’ús de l’adjectiu ‘net’
D’altra banda, respecte a l’ús de l’adjectiu ‘net’ aplicat als castells desfolrats, el més sorprenent de tot plegat és que molts dels seus detractors actuals són vallencs, per la qual cosa potser caldria recordar-los que van ser precisament els seus avantpassats (vallencs!) castellers els qui primer van fer servir l’expressió ‘4de9 net’, com hem vist amb abundants exemples en la primera part d’aquest article!

Així, els pseudopuristes justifiquen el seu rebuig a l’ús de l’adjectiu ‘net’ argumentant que ‘net’ vol dir ‘sense pinya’ i que, per tant, la denominació ‘4de9 net’ és incorrecta i, a més, podria induir a error. Aquí, contraargumento, cal assenyalar que ‘net’ no vol dir només ‘sense pinya’, sinó que convé reformular el concepte dient que, en realitat, ‘net’ significa ‘sense el suport habitual del castell’. Així, ‘4de7 net’ vol dir ‘4de7 sense pinya’ (castell net de pinya), mentre que ‘4de9 net’ vol dir ‘4de9 sense folre’ (castell net de folre). En tot cas, el refús dels pseudopuristes a l’adjectiu ‘net’ s’explica perquè, lògicament, sempre han estat molt més habituals els castells sense pinya (contínuament se’n fan de sis i de set, i fins de vuit, a l’assaig) que no pas les construccions sense folre, que són excepcionals i esporàdiques. Ara bé, la pretesa confusió de ‘4de9 net’ = ‘4de9 sense folre ni pinya’ és ridícula, ja que ningú s’imagina com a humanament possible un castell d’aquesta envergadura net i renet!

D’altra banda, un altre inconvenient de la nomenclatura pseudopurista és l’ús sistemàtic de les etiquetes ‘amb folre’ i ‘amb folre i manilles’ acompanyant els castells que en tenen. En primer lloc, perquè són innecessàries: així, agafant com a exemple el 3de9 normal, el nom del castell sempre ha estat 3de9 (a seques); en tot cas, l’afegit ‘amb folre’ és només una explicació (mai una especificació), un aclariment explicatiu que, en tot cas, hauria d’anar entre comes o entre parèntesis. En segon lloc, aquestes etiquetes carreguen innecessàriament el text d’una crossa totalment prescindible i provoquen uns textos, escrits i orals, totalment farragosos. En tot cas, si diem que tal colla ha fet la torre de 8 cal entendre que ha fet la torre de 8 normal (no cal, per tant, dir-ne torre de 8 amb folre, ja que es tracta d’una redundància: ja se sap que aquest castell, normalment, es fa així). En canvi, quan aquest mateix castell es fa excepcionalment sense folre això cal especificar-ho tot anomenant-lo torre de 8 neta o sense folre.

La proposta ‘recuperacionista’
Arribats en aquest punt d’aquest treball, és el moment de formular la proposta de recuperació de la nomenclatura clàssica dels castells:

1. Prescindirem de les etiquetes ‘amb folre’ i ‘amb folre i manilles’ cada cop que esmentem els castells que normalment es fan amb aquestes estructures de suport. Així, direm i escriurem: pilar de 7, 2de8, 4de9, 3de9, 5de9, 4de9 amb l’agulla, 3de9 amb l’agulla, 2de9, pilar de 8 i 3de10. En tot cas, aquestes etiquetes són només un recurs explicatiu (mai especificatiu) aplicat a aquests castells (per entendre’ns, les etiquetes haurien d’anar sempre entre comes o entre parèntesis).

Per tant, quan abreugem aquests castells prescindirem també de l’abreviatura de ‘folre’ (f), perquè és innecessària. Això vol dir que l’actuació coneguda com a tripleta màgica, per exemple, l’abreujaríem així: 5/8, 3/9, 4/9.

2. Els castells desfolrats, és dir, els que excepcionalment es fan sense el seu folre habitual, aniran obligatòriament acompanyats de l’especificació ‘net’ (abreujat n) o ‘sense folre’ (abreujat sf). Així, l’actuació, per exemple, que els Minyons de Terrassa van fer l’octubre del 1998 a Girona, l’abreujaríem així: 5/9, 4/9n (o 4/9sf), 3/9, p/7.

3. L’adjectiu ‘net’ significa ‘sense el suport habitual del castell’. D’aquesta manera:
4de7 net = 4de7 sense pinya
4de9 net = 4de9 sense folre
torre de 9 neta = torre de 9 sense manilles

En aquest darrer cas, això no obstant, cal dir que la denominació ‘torre de 9 neta’ planteja el problema que fins ara no n’hi ha tradició d’ús ni oral ni escrita, a diferència del que passa amb 4de9 net o 2de8 net. És per això que aconsello la denominació ‘torre de 9 sense manilles’ com a la més adequada per a aquest castell, ja que precisament en destaca l’excepcionalitat igual que fa l’etiqueta ‘sense folre’ aplicat al 4de9. Per tant, desaconsello perquè és confusa la denominació ‘torre de 9 amb folre’ amb què s’hi refereix la Taula de castells del Concurs de Tarragona (en tot cas, s’hauria d’especificar ‘torre de 9 ‘només’ amb folre’). Finalment, proposo abreujar així aquest castell: 2de9sm o torre de 9sm.

D’altra banda, penso que els avantatges d’aquesta proposta ‘recuperacionista’ són evidents:

1. És una nomenclatura concisa i clara: no provoca confusions: el 4de9 és el 4de9 en la seva versió normal, mentre que el 4de9 net és aquest castell en la seva versió excepcional.
2. Coincideix plenament amb l’ús oral col•loquial, que ha consagrat tant ‘2de8’ (per a la torre de 8 normal) com ‘2de8 net’ (per a la torre de 8 en versió excepcional).
3. Està avalada per la tradició de tot el segle XIX i bona part de l’època moderna.
4. És més pràctica i molt menys farragosa que la proposta pseudopurista.

Arribats aquí, haig de confessar, nogensmenys, que sóc plenament conscient dels problemes que podria plantejar una aplicació immediata d’aquesta nomenclatura ‘recuperacionista’. En primer lloc, la inèrcia i una certa tradició d’ús en les últimes dècades fan que hi hagi una forta resistència per part de força castellers, aficionats i periodistes a prescindir sistemàticament de les etiquetes ‘amb folre’ i ‘amb folre i manilles’, especialment en les abreviatures i els usos formals, orals i escrits. Aquí haig de dir que l’ús d’aquestes etiquetes el consideraria un mal menor, ja que si bé recomano prescindir-ne totalment (per innecessàries i farragoses), també és cert que no provoquen confusió, però només sempre que, paral•lelament, es digués 4de9 net o sense folre i no simplement 4de9 per al castell excepcional.

Ara bé, en aquest sentit, el que sí que penso que caldria començar a corregir i a evitar des d’ara mateix és l’ús de 4de9 i 2de8 (a seques) per referir-nos al 4de9 net i el 2de8 net, per la seva artificialitat i el greu perill de confusió que contenen aquestes denominacions: en aquest sentit, s’agrairia molt una rectificació de la Taula de puntuació del Concurs de Tarragona, dels webs i revistes de les colles i dels mitjans de comunicació, per l’efecte multiplicador que tenen.
Sigui com sigui, l’última paraula sempre la tindrà l’ús, que és el que acabarà fixant una o una altra nomenclatura.


BIBLIOGRAFIA

• BLASI I VALLESPINOSA, Francesc. Els castells dels Xiquets de Valls. Valls: Cossetània Edicions, Col•lecció L’Aixecador 1, 1997.

• BROTONS, Xavier i BEUMALA, Joan. Les meravelles del món casteller (I). El quatre de nou net, el tres de deu i els reptes pendents. Valls: Cossetània Edicions, Col•lecció L’Aixecador, 2000.
• BROTONS, Xavier. “2 de 9 què”. El Punt, 5 novembre 2004.

• BROTONS, Xavier. “3de9 amb folre o 3de9 a seques? Un estudi de la nomenclatura castellera”, Castells, núm. 27, juliol-agost 2009.

• CAPDET, Pol. “El nom dels castells”. Diari de Vilanova, 15 juny 2007, p. 14.

• CATALÀ I ROCA, Pere [et al.]. Món Casteller, volums I i II. Barcelona: Rafael Dalmau, Editor, 1980.

• FOLLIA JORDÁN, Anna. Santa Tecla en la Segona República. Tarragona: El Mèdol, col•lecció Els Titans, sèrie Festa Major, 7, 2007.


Foto 2: primer 4de9 net (descarregat) de l'època moderna: Minyons de Terrassa (Girona, octubre 1998).
Foto 3: el mític 4de9 net que la Colla Vella dels Xiquets de Valls va descarregar a Tarragona el setembre del 1881.

Nota
: posteriorment a la publicació d'aquest article, cal dir que el Concurs de Tarragona, a proposta de la Comissió Assessora, va decidir canviar la nomenclatura dels castells. Així, es mantenen les etiquetes "amb folre" i "amb folre i manilles", però s'introdueixen les denominacions 4de9 sense folre i 2de9 sense manilles (per exemple). Cf http://www.concursdecastells.cat/taula-de-puntuacions-1-cdc

¿3de9 amb folre o 3de9 a seques?


(Aquest article es va publicar al núm. 27, juliol-agost del 2009, de la revista Castells, amb el subtítol "Un estudi de la nomenclatura dels castells").

Aquest escrit tracta de la nomenclatura dels castells que normalment es fan amb folre i amb folre i manilles. La hipòtesi de l’article és que, durant el segle XIX, aquests castells eren anomenats sense els sintagmes “amb folre” ni “amb folre i manilles”; és a dir, que a les cròniques coetànies del vuit-cents es parlava del pilar de 7, del 2de8 o torre de 8, del 3de9, del 4de9 i del 5de9, sense acompanyar mai (amb una única excepció d’una sola font documental contemporània, i fins i tot matisada) aquestes denominacions amb l’afegit “amb folre”. Igualment, l’única construcció que es va fer amb manilles el segle XIX era coneguda simplement com a pilar o espadat de 8.
Per un altre cantó, aquest treball també intenta demostrar que aquest ús vuitcentista coincideix plenament amb l’ús col•loquial actual, que no veu la necessitat d’afegir sistemàticament el sintagma “amb folre” a castells com el pilar de 7, el 3de9 o el 5de9, o que, d’una manera semblant, es refereix al més gran dels espadats senzillament com al pilar de 8 (sense haver-hi d’afegir “amb folre i manilles”), o a l’altra construcció que necessita aquestes dues estructures de suport com a 2de9 o torre de 9, o al castell de deu pisos com al 3de10, així, a seques.

Finalment, l’article també vol fer veure com és precisament al segle XX que es comença a generalitzar l’ús dels afegits sistemàtics “amb folre” i “amb folre i manilles” en els textos escrits i en els registres orals més formals (ràdio i televisió), alhora que aquest corrent intenta legitimar la seva proposta amb arguments que nosaltres hem qualificat de pseudopuristes.

D’altra banda, en l’apartat de bibliografia consultada fem constar les dades dels únics treballs (de Pol Capdet i de Carlos Rabassó), almenys que nosaltres sapiguem, que fins ara hagin tractat el tema, amb propostes bàsicament coincidents amb la nostra.

Segle XIX
Pertot en les cròniques contemporànies de les diferents fonts escrites del segle XIX es fa servir la nomenclatura dels castells que normalment es bastien amb folre sense l’afegit sistemàtic de “amb folre”. Per exemple, la primera citació del pilar de 7, que és de cap al 1834, diu això (a partir d’ara la negreta és sempre nostra): “Los Menestrals eren els de la gralla, que feren el castell de tres pilars de vuit i el pilà de set.” (Món casteller I, p. 80). Pel que fa a la torre de 8, la primera documentació (el dietari del 1841 “Llibre de l’Avi”) recull el següent: “(...) las dos collas feren lo castell de 8 de 3 pilans y después los pescadors lo feren de 8 de 2 pilans (...)” (Món casteller I, p. 87).

De fet, tota la documentació del vuit-cents és farcida d’exemples que demostren clarament el que hem dit abans: que es prescindia sistemàticament de l’afegit “amb folre” per als castells d’aquest tipus. Això no obstant, només perquè el lector es faci una idea clara del que diem, citarem algunes fonts extretes de diaris coetanis. Del llibre Els castells: entre la passió i la història, de Xavier Güell, n’extraiem els exemples següents (entre parèntesis hi ha el número de la pàgina): any 1852: “lo castell de nou” (p. 9); “la torre de nueve pisos” (p. 15); “el castillo de nueve” (p. 15); any 1880: “torre de 8, pilà de 7” (p. 30); any 1876: “la célebre torre denominada de tres pilares de nueve (...) la de cuatro pilares de nueve y de dos de ocho” (p. 88); any 1884: “una torre de á nueve pilastras” (p. 119).

D’altra banda, del volum de Miquel Trenchs Miscel•lània castellera: anys 1850-1900, en citem les mostres següents: any 1877: “el castillo a nueve pisos; la torre de ocho, el pilar de siete (...)” (p. 39); any 1879: “los tres de nou” (p. 46); “la [torre] de nueve pilares” (p. 46); “la torre denominada de dos pilans de vuit” (p. 48); “la torre de nou [vol dir el 3de9] y espadat de set” (p. 48).

D’aquest mateix llibre hem documentat els següents exemples del catllarenc Ramon Roca i Vilà, corresponsal del diari tarragoní La Opinión. Roca Vilà, sens dubte el millor periodista casteller del segle XIX, pertot fa servir expressions com les següents: “los tres pilans de nou”, “los tres de á nueve”, “los dos de á ocho”, “el espadat de á siete”, “los 3 de á 9”, “la torre de a nueve”, “dos de a ocho”... I quan simplement fa llistes, a tall de resum, amb els castells que s’han aconseguit en una actuació –cosa que fa sovint— els cita així: “2 de a 8”, “espadat de a 7”, “3 de a 9”, “4 de a 9”, “2 de a 8”, “espadat de a 7”; és a dir, mai no fa servir l’afegit “amb folre”.

Tenim una altra mostra del que defensem en l’entrevista que l’any 1936 (revista Catalunya, editada pels catalans residents a Buenos Aires i reproduïda per La Crònica de Valls del 16 de maig del 1936) van fer al casteller vallenc Josep Serra i Miret, Pep de Janillo, membre de la Colla Vella dels Xiquets de Valls durant la primera època d’or. En el moment de fer-li l’entrevista el veterà casteller recordava els castells que la seva colla havia fet a Vilanova i la Geltrú, el 1878, amb motiu dels actes de col•locació de la primera pedra de les obres del ferrocarril: “(...) van aixecar els tres de nou, els quatre de nou i el pilar de set”: enlloc no hi ha rastre de l’etiqueta “amb folre”.

En fi, per acabar aquesta mostra, que no té cap afany d’exhaustivitat, recollirem el testimoni d’un aficionat vallenc que el 1933 escrivia una carta al director al diari tarragoní Dilluns rememorant alguns dels castells que havia vist en plena època daurada dels Xiquets de Valls (“L’art dels castells”, Dilluns, Tarragona, 18 setembre 1933, pàg. 2, citat per Xavier Güell, op. cit., p. 154): “els 3 i 4 de 9, els 2 de 8 i el pilà de 7”.

Pel que fa al 5de9 (fet per la Colla Vella de Valls el 28 d’octubre del 1883 a Valls), un dels tres millors castells aconseguits durant el vuit-cents, totes les fonts coetànies que hem pogut documentar s’hi refereixen sempre sense l’afegit “amb folre” (cf. Les meravelles del món casteller (II)). Així, El Eco de Valls del 18 d’octubre del 1883 diu això: “(...) probarán la [torre] de 5 de á 9, torre extraordinaria que se ve pocas veces”. Per la seva banda, el Diario de Tarragona de 23 d’octubre del mateix any recull el següent: “[la pluja] impidió la ejecución de la torre de nueve pisos sobre cinco pilares”. El mateix El Eco de Valls del 25 d’octubre tampoc no esmenta el sintagma “amb folre”: “(...) dos collas de Xiquets que se proponen levantar torres tan difíciles como la de 5 de a 9 (...)”. Finalment, hi ha la cèlebre crònica d’El Eco de Valls de l’1 de novembre del 1883 que certifica la consecució del mític castell: “Las dos collas á la vez empezaron el de 5 de á 9 (...)”. I el Diario de Tarragona del 30 d’octubre del 1883 recull això: “[la Colla Vella] por dos veces [va aixecar] la torre de cinco pilares de nueve con toda felicidad.” Per la seva banda, el mateix aficionat vallenc que hem citat més amunt afirmava el 1933 (Xavier Güell, op. cit., p. 154: “(...) una vegada, la Colla Vella, va fer el 5 de 9.”

Quant al pilar de 8 (cf. Les meravelles del món casteller (II)), l’únic castell que es va fer amb manilles al vuit-cents, totes les fonts de l’època prescindeixen sistemàticament de l’etiqueta “amb folre i manilles”. Així, la primera documentació (Diario de Villanueva, 16 de gener del 1853) diu: “(...) el nunca visto espadat de ocho pisos.” L’any 1878 les dues colles vallenques el van fer a Tarragona i el Diario de la ciutat s’hi refereix com a “’espadat de vuit’”, mentre que la crònica de La Opinión parla de “pilar de á ocho”. D’aquell mateix any també hi ha constància d’aquest castell a Altafulla: La Opinión parla aleshores de “lo pilà de vuit limpio.” El 1880 el magne espadat es va aconseguir a Vilafranca del Penedès; la Gaceta de Catalunya, del 5 de setembre, diu: “los ‘espadats de ocho’ que levantó la ‘colla Vella’”, mentre que el Diari Català de l’1 de setembre diu això: “’l’espedat de vuit’ que no s’habia vist may en Vilafranca”. Totes les referències posteriors del segle XIX parlen del “pilá de vuit”, “pilà de 8” i “pilar de vuit”.

Pel seu cantó, també Pep de Janillo parla simplement de “pilar de vuit” en la cèlebre entrevista del 1936 de la revista Catalunya dels catalans residents a l’Argentina que hem citat a propòsit del 5de9.

El mot ‘folre’
En definitiva, el més sorprenent de tot plegat és que només hem pogut documentar una sola vegada el mot ‘folre’ (de fet, forro) en una sola font del segle XIX. Es tracta de la famosa carta al director que el periodista torrenc Joan Mañé i Flaquer va publicar al Diario de Barcelona del 8 de setembre del 1853 (Món casteller I, p. 91 i ss.), en què diu el següent: “(...) espadats de siete, con forros ó puntales hasta los pies de los terceros”. Això no obstant, convé notar que aquesta denominació apareix no pas en una crònica sobre una actuació, sinó en una mena d’explicació didàctica que Mañé fa dels castells a una persona que no hi entén gens; d’alta banda, fixem-nos que l’afegit “con forros” és explicatiu (va després d’un coma), no pas especificatiu. En tot cas, en la mateixa carta trobem més endavant una altra explicació de caràcter semblant, amb la diferència que ara no s’usa l’etiqueta “amb folre”: “la torre (...) este año la hemos visto de 8 servan peus de tersos”. En canvi, quan Mañé parla dels dos castells de nou bàsics prescindeix de qualsevol aclariment: “el castillo (...) que el año pasado se hizo una vez el de nueve”; “ Este año se ha hecho por segunda vez solamente, los cuatro pilares de 9 (...)”

Ben entrat ja el segle XX, el 1934, l’escriptor vallenc Francesc Blasi i Vallespinosa, en el seu llibre Els castells dels Xiquets de Valls, també afegeix una etiqueta explicativa als castells de què estem parlant. Això no obstant, d’entrada, quan parla de l’estructura dels castells, Ballester diu el següent: “En els bons temps castellers en què es feien els tres i quatre de nou calien reforços en les cames dels terços i crosses en els segons. Aleshores, hom deia que el castell era aixecat amb forro.” (p. 24). Però més endavant (p. 33), quan parla de les dues colles vallenques durant la primera època d’or, cita, entre d’altres, els castells següents: “5 de 9, amb crosses fins a segons; (...) pilar de 7 amb crosses fins a segons i pilar de 8 amb crosses fins a terços.” Això no obstant, cal tenir present que predominen les vegades que l’estudiós vallenc es refereix a castells com aquests sense afegir-hi sistemàticament “amb folre”: “Durant la primera etapa d’actuació, que s’esdevingué de l’any 1875 fins a darrer del segle, es feren els castells més atrevits, com són els pilars de set i de vuit, i els tres de nou i quatre de nou.” (p. 30).

En aquest punt, convé recordar que el primer pilar de 7 de l’època moderna el van aconseguir els Nens del Vendrell l’any 1969. Igualment, aquell mateix any també es va provar el 2de8 per primer cop al segle XX. Per tant, farem un cop d’ull a testimonis coetanis per comprovar com es referien als citats castells. El 26 d’octubre, diada de Santa Úrsula, la Colla Vella dels Xiquets de Valls va provar el 2de8. El Diario Español, de Tarragona, del 28 d’octubre (Món Casteller II, p. 187), quan parla del castell s’hi refereix, en dues ocasions, com a “dos de vuit”, així, a seques. És el cas, també, dels fulls que la Colla Vella va editar per anunciar els castells que intentaria en aquesta diada tot convocant els simpatitzants de la colla a la plaça, castells que són anomenats així: “Cinc de vuit”, “Tres de vuit” i “Dos de vuit”. En canvi, Pere Català Roca, en l’article “Consideraciones sobre el actual ‘boom’ casteller” (Món Casteller II, p. 188), escriu “dos de vuit amb forro” i “torre de vuit amb forro”.

Pel que fa al pilar de 7, els redactors de Món Casteller recullen l’expressió “pilar de set amb folre” (Món Casteller II, p. 189), mentre que un escrit de Miquel Castellví i Socias a “50è aniversari dels Castellers Nens del Vendrell” (Món Casteller II, p. 189), parla de “pilar-de-set folrat”. En canvi, La Vanguardia Española del 25 de novembre (Món Casteller II, p. 91) publica una foto de l’espadat i al costat s’hi pot llegir: “El pasado domingo (...) los “Nens del Vendrell”” coronaron y descargaron este magistral “pilar de set”. Igualment, l’escriptora Maria Dolors Serrano titula el seu famós i emotiu article a La Vanguardia (Món Casteller II, p. 190) simplement com a “Pilar de set” i així s’hi refereix en tot l’escrit.

Com he vist fins ara, durant tot el segle XIX és exclusiva la fórmula d’esmentar aquest tipus de castell sense els afegits sistemàtics “amb folre” ni “amb folre i manilles” (ús que coincideix plenament amb l’ús oral col•loquial), mentre que, sobretot a partir del 1969, quan s’intenten per primera vegada al segle XX castells amb folre, comença a introduir-se en els registres escrits el costum d’acompanyar el nom d’aquests castells amb aquestes etiquetes. Això no obstant, creiem que la sistematització definitiva d’aquest costum no es produeix fins als anys 1981 i 1982, quan la Colla Vella dels Xiquets de Valls descarrega el 4de9 i carrega el 3de9, respectivament, per primer cop al segle XX: Eloi Miralles, aleshores cronista casteller de La Vanguardia, s’hi refereix en tots dos casos amb els noms de “quatre de nou amb folre” i “tres de nou amb folre”, respectivament, i, d’aquesta manera, pensem que és el primer periodista que inaugura l’ús sistemàtic de l’afegit “amb folre” aplicat a aquests castells.


Si més no, Miralles crea escola i creiem que l’ús se’n generalitza posteriorment en els cronistes castellers a qui toca cobrir informativament l’anomenat boom dels anys noranta del segle XX, ús que s’ha mantingut fins avui. En aquest darrer cas, consignem que només Josep Antoni Falcato, en les seves cròniques a El Periódico (tot i que no de manera sistemàtica), sovint prescindeix conscientment de l’etiqueta “amb folre” o “amb folre i manilles” per anomenar aquests castells.

El triomf d’aquesta nova nomenclatura per als castells folrats i emmanillats té la seva plasmació també en la Taula de puntuacions del Concurs de Castells de Tarragona (http://elconcurs.tarragona.cat/normativa-puntuacions.php), que anomena aquestes construccions, abreujadament, de la següent manera: 2 de 8 f, P7 f, 4 de 9 f, 3 de 9 f, 2 de 9 fm, P8 fm, 5 de 9 f, 4 de 9 fa, 3 de 9 fa.

En tot cas, la influència del Concurs tarragoní, per aquesta mena de funció “oficialitzadora” que se li atorga sovint inconscientment, es va deixar notar en l’àmbit televisiu, ja que durant l’etapa de retransmissions de diades castelleres que va dur a terme la Televisió de Catalunya amb la presentació del periodista tarragoní Agustí Forné es va fer servir de manera exclusiva aquesta terminologia.

Pel que fa als webs de les quatre primeres colles del Rànquing del diari Avui del 2008, el dels Castellers de Vilafranca, en l’apartat “Història” (http://www.castellersdevilafranca.cat/index.asp?carpeta=historia&web=historia&tipus=htm&m=2), recull els nom següents: “torre de vuit amb folre”, “torre de nou amb folre i manilles”, “pilar de set amb folre”, “pilar de vuit amb folre i manilles”, “quatre de nou amb folre i l’agulla”, cinc de nou amb folre” i “tres de deu amb folre i manilles.”

Per la seva banda, la pàgina de la Colla Vella dels Xiquets de Valls, en l’apartat “Història i arxiu, període 1947-2001” (http://www.collavella.com/arxiu_1947-2001.php), porta aquestes denominacions: “2/8 amb f.”, “1/7 amb f.”, “quatre de nou amb folre”, “2/9 amb folre i manilles”, “5/9 amb folre”, “pilar de vuit amb folre i manilles”, “quatre de nou amb folre amb el pilar al mig” i “tres de deu amb folre i manilles”.

Pel seu cantó, els Minyons de Terrassa també segueixen la mateixa pauta, en la secció “Història” (http://www.minyons.org/): “dos de vuit amb folre”, “tres de nou amb folre”, “quatre de nou amb folre”, “dos de nou amb folre i manilles”, “cinc de nou amb folre”, “tres de deu amb folre i manilles”, “pilar de vuit amb folre i manilles” i “quatre de nou amb folre i pilar”.

Finalment, el web de la Colla Joves Xiquets de Valls, en la secció “200 anys de castells” (http://www.collajoves.com/), recull això: “Tres de Nou amb folre”, “Dos de Nou amb folre i manilles”, “Cinc de Nou amb folre” i “Tres i Quatre de Nou amb folre”.

En definitiva, i sense cap afany de ser exhaustius, l’ús d’aquestes pàgines webs demostra el triomf de la proposta que afegeix sistemàticament les etiquetes “amb folre” i “amb folre i manilles” a aquest tipus de castell.

A tall de conclusió
Durant el segle XX i començaments del XXI hem assistit al triomf de la nomenclatura que afegeix sistemàticament, en registres escrits i en registres orals formals, les etiquetes “amb folre” i “amb folre i manilles” als castells que en porten. Hem vist, d’altra banda, que aquest costum es comença a sistematitzar a partir de la dècada dels anys 80 del segle passat i que és totalment novedós en la història dels castells.

D’altra banda, també hem pogut constatar que aquesta nomenclatura no té cap mena de tradició ni suport oral, ja que tant el llenguatge casteller clàssic com el llenguatge oral col•loquial prescindeixen sistemàticament d’aquestes etiquetes.

Malgrat la contundència d‘aquest raonament, també constatem una forta resistència dels castellers a prescindir dels afegits “amb folre” i “amb folre i manilles”, segurament perquè en l’inconscient de molts d’ells s’ha instal•lat la idea que hi ha una mena de terminologia “oficial” (i aquesta estaria recolzada pel Concurs de Castells de Tarragona) que fa sevir aquestes etiquetes enfrontada a una terminologia col•loquial que en prescindeix.

Així, el que en un principi va començar sent una simple explicació addicional del suport que portaven alguns castells (com hem vist en l’exemple de Mañé i Flaquer: “espadats de siete, con forros ó puntales”) s’ha acabat convertint en un acompanyament especificatiu (“pilar de 7 amb folre”) i aquest ús s’ha generalitzat en els registres formals, tot i que, de moment, no ha envaït encara l’àmbit col•loquial de la llengua.

Finalment, constatem que tota aquesta qüestió va lligada a la proposta de nomenclatura que nosaltres anomenem pseudopurista, que propugna considerar com a única forma correcta per a un castell com el 4de9 sense folre o net la forma 4de9 a seques. Aquest, però, és un altre punt de la qüestió que tractarem en una pròxima entrega.


BIBLIOGRAFIA

• CAPDET, Pol. “El nom dels castells”. L’Aleta dels Bordegassos, 28 juliol 2004.

• RABASSÓ, Carlos. “La nomenclatura farcida embafa”, a Castells, núm. 7, octubre-novembre 2005. També, amb lleugeres modificacions, a webcasteller.com, blog de Xavier Brotons (4 setembre 2008).

• CATALÀ I ROCA, Pere [et al.]. Món Casteller, volums I i II. Barcelona: Rafael Dalmau, Editor, 1980.

• GÜELL i CENDRA, Xavier. Els castells: entre la passió i la història. Valls: Cossetània Edicions, Col•lecció L’Aixecador 9, 2002.

• TRENCHS I MESTRE, Miquel. Miscel•lània castellera: anys 1850-1900. Valls: Ràdio Capital de l’Alt Camp, 1989.

• BLASI I VALLESPINOSA, Francesc. Els castells dels Xiquets de Valls. Valls: Cossetània Edicions, Col•lecció L’Aixecador 1, 1997.

• “El ‘Pep de Janillo’, l’home que aguantà el pilar de vuit, viu a Buenos Aires”. La Crònica de Valls, dissabte 16 de maig del 1936, núm. 161, p. 1.

• BROTONS, Xavier i BEUMALA, Joan. Les meravelles del món casteller (II). Valls: Cossetània Edicions, Col•lecció L’Aixecador 10, 2002.

Fotografies:
1. Primer 4de9 del segle XX (Colla Vella dels Xiquets de Valls).
2. Pilar de 7 dels Bordegassos de Vilanova.
3. 3de9 de la Colla Jove de Tarragona.