dimarts, 25 de juliol de 2017

Castells descarregats i castells carregats

Pilar de 6 a l'Arboç, el 1902 (foto: Col·lecció Joan Vallès i Figueras).


La conferència de Jaume Rosset “El que preferim no saber sobre el risc dels castells”, pronunciada primer en la XXI Jornada de Prevenció de Lesions en el Casteller (l’1 d’abril d’enguany a Barcelona) i repetida després a Tarragona (el 8 de juny passat), ha tornat a posar damunt la taula (el tema és una mica cíclic) la qüestió de no donar cap valor als castells només carregats.
Qui això signa donaria el seu ple suport a aquesta iniciativa si impliqués un benefici immediat en la seguretat dels castells, però en tot cas celebra que hi hagi debat.
És en aquest sentit, i amb el propòsit de facilitar informació sobre la qüestió, que escrivim aquest apunt.
Sovint se sent a dir que al segle XIX un castell no es considerava fet si no es descarregava i que, en canvi, va ser durant la Decadència (a partir del 4 de 8 carregat per la Colla Vella de Valls a l’Arboç l’any 1932) que els castells carregats van passar a tenir consideració.
Però ¿d’on surten aquestes afirmacions?
El vallenc Francesc Blasi i Vallespinosa, en el seu llibre publicat per primera vegada el 1934 (1997: 25), diu: “Els castells s’han de fer i desfer. Un castell no es dóna per llest fins que tots els castellers tornen a ésser en terra. Si abans d’arribar aquest moment cau del castell, aquest es dóna per esguerrat i cal repetir-lo.”
El cas és que les paraules de Blasi tenen la seva confirmació en algunes actuacions del vuit-cents, en què sabem que una colla tornava a intentar un castell després d’haver-lo només carregat. Un exemple seria el 5 de 9 del 1883. En una diada a Valls, la Colla Vella el va carregar en un primer intent (El Eco de Valls: “Las dulzainas señalaban la ascensión de l’enxaneta, y el castell estaba hecho. Faltaba lo más difícil, el descenso de los xiquets. L’enxaneta de La Vella llegaba ya abajo, se oyó un murmullo general y las esperanzas se derrumbaban con aquella torre de carne humana”), va caure en una segona temptativa i, per fi, a la tercera, el va descarregar.
Precisament és aquesta extensa crònica d’El Eco de Valls (Català i Roca 1981: 186) la que, a propòsit d’un intent desmuntat del mateix castell a càrrec de la Colla Nova (només faltava l’enxaneta, que al final va tenir por i va recular), diu que “[...] un castell no se considera realizado hasta que l’enxaneta y l’aixecador han descendido de la cúspide pisando nuevamente el suelo.”
D’altra banda, el folklorista Joan Amades, en el primer volum del seu Costumari català (1950), afirma: “Un castell no es considera com a enllestit del tot fins que ha saltat a terra el darrer segon: si mentre es descarrega es produeix algun incident, hom el dóna per fracassat i no compta” (Català i Roca 1981: 186).
Fixem-nos que, en aquest cas, queda clar que el valor d’un castell carregat seria nul (“no compta”), és a dir, igual que el d’un intent, i el mateix sembla que vulgui dir Blasi quan afirma que el castell “cal descarregar-lo”.
Per un altre cantó, és interessant ressaltar que les tres citacions reproduïdes aquí no coincideixen respecte al moment en què un castell cal considerar-lo descarregat: quan tots els castellers tornen a tocar el terra (Blasi i Amades) o quan l’enxaneta i l’aixecador toquen el terra (El Eco de Valls).
¿Els castells carregats no valien res?
Però ¿els castells només carregats no tenien cap tipus de valor durant l’època vuitcentista, com es podria deduir de les citacions que acabem de llegir? Doncs sembla que no era exactament així, a partir d’una lectura de les cròniques de l’època i d’altres detalls.
La nostra hipòtesi és que, en general, en el passat els castells carregats sí que tenien algun tipus de valor o, dit d’una altra manera, que la seva consideració no era estrictament la mateixa que la d’un castell que queia abans de carregar-se.
En tot cas, sí que semblen clares dues coses: que com més baix és el nivell casteller d’una època més valor es dona als castells només carregats i que, efectivament, sembla que va ser a partir del 1932 que es va començar a valorar d’una manera sistemàtica tots els castells només carregats.
Fixem-nos en un detall de la crònica del 5 de 9 del 1883 que sembla delatar el fet que, fins i tot durant la Primera Època d’Or, carregar un castell tenia una certa consideració (a partir d’ara les negretes són nostres): “Las dulzainas señalaban la ascensión de l’enxaneta, y el castell estaba hecho.” L’ús del verb fer sembla indicar que carregar el castell era una fase ben diferenciada en el bastiment d’un castell i que, per tant, se li donava cert valor (cf. “Ni pal ni gol: carregat i prou!”, de Josep. A. Falcato).
Hi ha altres exemples d’això que diem.
La crònica que documenta el primer castell de nou de la història, fet a Tarragona el 1851, diu: “La primera [torre] se completó, pero al descender el niño que forma la cúspide la torre, o mejor dicho la veleta, desplomóse por su base […]”. Fixem-nos que tot i que el castell només es va carregar es fa servir el verb completar.
Un altre exemple el tenim en una crònica de Ramon Roca Vilà sobre l’actuació que va tenir lloc al Catllar el setembre del 1877: “Hiciéronse además los tres pilans de nou, que no llegaron a deshacerse, por haber tenido la mala suerte de resbalársele un pie al cuarto, a causa del sudor.” Aquí comprovem que sembla que hacer vulgui dir ‘carregar’ i deshacer, ‘descarregar’. Per tant, si el castell el van fer, vol dir que ja se li atorga un cert valor.
El mateix cronista escriu això sobre l’actuació de Santa Tecla del 1879: “Levantó [la torre de 5 de 8] la Nova y al tenerla hecha se cayó.” Novament s’utilitza el verb hacer com a sinònim de ‘carregar’. però a més, la locució tenerla hecha denota idea de completesa, d’haver completat, com a mínim, una primera part de l’execució del castell.
Finalment, sobre l’actuació de Sant Joan a Valls del 1883, el diari La Opinión diu: “Una vez terminada ésta [la torre de á nueve pilastras] se desplomó […].” Notem que s’usa el verb terminar tot i que el castell només es va carregar.

D'altra banda, també és important destacar el fet que d'alguns castells fets per darrera vegada durant la Decadència (i que no es tornarien a fer fins bastants anys més tard) hi ha el record de quan van ser carregats per últim camí. Per exemple, se sap que el darrer 4 de 8 carregat de la Decadència es va fer el 1908 a Vilafranca: sens dubte, si el castell només carregat no hagués tingut cap valor no s'hauria recordat aquesta data.
Fotos, films i literatura
Hi ha, però, un altre detall que ens inclina a pensar el que hem defensat fins ara: que els castells carregats tenien algun tipus de consideració, que el seu valor no era completament nul. Ens referim al fet que hi ha algunes proves que demostren que, en alguns casos, els castells de l’antigor s’aplaudien quan es carregaven és a dir, quan l’enxaneta feia l’aleta. Això implica, d’entrada, un reconeixement; en cas contrari, no tindria cap sentit que l’enxaneta fes una salutació ritual en arribar a dalt de tot del castell.
N’hi ha exemples en la literatura, fotografies i filmacions de l’època (també és cert que també hi ha mostres del contrari, és a dir, de fotografies on no es veu a ningú picar de mans quan es corona un castell).
Un exemple de fotografia seria la d’un 3 de 6 fet a Vilafranca en l’època de la Decadència (segona dècada del s. XX), on es veu part del públic aplaudir el carregament del castell (Miralles 2013: 102).
Pel que fa a la filmació, es tracta d’una pel·lícula que recull castells de la festa major de Vilafranca del 1912, localitzada a l’Arxiu Històric Comarcal de la localitat. Tal com afirmen Pere Ferrando i Salvador Arroyo (2003): “[...] un dels detalls curiosos a tenir en compte és el fet que la gent aplaudeix en el moment del seu coronament, malgrat que llavors les construccions no es consideraven completades fins que es descarregaven”.
Finalment, a la novel·la Vilaniu (1885), l’escriptor vallenc Narcís Oller descriu així el moment de carregar-se un pilar de 6 que serà portat al balcó: “De sobte esclatà un picament de mans universal: l’enxaneta havia arribat a dalt de l’aixecador i mig aclofat encara feia amb els braços aquell batiment d’ales que entre els de l’ofici se’n diu fer l’aleta. La gralla [...] acompanyà aquell senyal de triomf. El castell era fet, calia només restablir l’equilibri, posar-lo a plom, i l’obra estava acabada.”
En conclusió: creiem haver demostrat que, en general, durant el segle XIX i l’època de la Decadència el valor atorgat als castells només carregats no era nul, atès que el moment de fer l’aleta tenia un reconeixement com a culminació d’una fase important de l’execució del castell.
Això no obstant, sembla que aquest valor era inferior al que tenen actualment els castells carregats, en part hereu del fet que, a partir del 1932 (durant la Renaixença), la consideració atorgada a un castell només carregat va esdevenir sistemàtica. 

Referències bibliogràfiques
BLASI I VALLESPINOSA, Francesc (1997). Els castells dels Xiquets de Valls. Valls: Cossetània Edicions, Col·lecció L’Aixecador 1 [1a edició: 1934]  

CATALÀ I ROCA, Pere  [et al.] (1981). Món casteller, volum I. Barcelona: Rafael Dalmau, editor.

FERRANDO, Pere i Salvador ARROYO (2003). “Uns castells de pel·lícula: repàs a les primeres filmacions castelleres”, a El 3 de Vuit, 19.1.2003. 

MIRALLES I FIGUERES, Eloi (2013). Castellers de Vilafranca. Precedents: Valencians i Xiquets. Primera Època: 1948-1956. Vilafranca del Penedès: Castellers de Vilafranca.

dimarts, 11 d’abril de 2017

El valencià de les ambaixades de la Xusma (1950-1964): una mostra del parlar de Petrer


Evaristo Pla, ambaixador moro -al centre de la imatge-, damunt del cèlebre 'burro del Boix'.
 
[Una versió resumida d'este article es va publicar en la revista Moros i cristians. Petrer 2017. Festes en honor a sant Bonifaci, màrtir.]

A la memòria de mon pare, Conrado Brotons Pla, parlant de valencià de Petrer

En el conjunt lingüístic del català/valencià, el valencià parlat a Petrer s’inclou dins del subdialecte alacantí (Colomina 1985), més concretament dins el valencià del Vinalopó (parlar de les Valls del Vinalopó i del Carxe) (Beltran 2008).
Així, entre altres, característiques seues serien, en contraposició a les del valencià general, la supressió generalitzada de la –r (cantâ enfront de cantar, Petrê en lloc de Petrer), la major freqüència de pèrdua de –d- (peaç enfront de pedaç), l’obertura en [aw] del diftong [òw] (nau contra nou), la no pronúncia de la i en el dígraf ix (caxa enfront de caixa), l’article plural es, masc. i fem. (es hòmens, es dones), castellanismes desconeguts en el valencià general (hai, llevar (‘portar’, ‘dur’), sacar), mots patrimonials inusuals en el valencià general (ans/abans enfront antes, vermell diferent de roig, tenir/venir contra vindre/tindre), ús d’aquí i astò (en compte d’ací i açò)...
D’altra banda, pel fet d’estar quasi íntegrament escrits en valencià, els textos de les diferents ambaixades humorístiques que han acollit les festes de moros i cristians de Petrer al llarg de la seua història són una preciosa mostra escrita –una de les poques— del valencià col·loquial de Petrer, d’acord amb el caràcter popular d’este tipus de literatura.

Ambaixades humorístiques: una tradició valenciana
Les ambaixades humorístiques de les festes de moros i cristians valencianes no són un fenomen exclusiu de Petrer. Ans al contrari, tal com expliquen els germans Sanchis Francés (2010), es tracta d’un gènere –que combina elements del teatre popular, concretament de la tradició de tipus sainetístic, amb ingredients carnavalescs— que es localitza en una zona del País Valencià que aplega les comarques de la Vall d’Albaida, l’Alcoià, el Comtat, el Vinalopó, l’Alacantí i la Marina (amb localitats com Petrer, Banyeres, Novelda, l’Olleria, Bocairent, Alcoi, Cocentaina, Muro, Ontinyent, Biar, Xixona, Villena, Saix, Onil...) i que es documenta ja a mitjan segle XIX.
Segons els mateixos autors, els elements comuns de totes estes ambaixades serien: caràcter satiricoburlesc, voluntat de parodiar les ambaixades formals, escenes costumistes, llengua molt dialectal (valencià, però també hi pot haver presència del castellà), escrites en vers, escenificació a l’aire lliure, elements escatològics, referències a la toponímia i personatges locals, interpretació a càrrec d’aficionats al teatre o espontanis...
Tocant al cas de Petrer, hi han diversos testimonis orals que situen en el nostre poble l’existència d’una ambaixada d’estes característiques ja a finals del s. XIX o principis del s. XX. Així, Francisco Mollá Cortés, el tio l’Hereu (nascut a Petrer en 1878), en una entrevista que li va fer Hipólito Navarro Villaplana l’any 1973, recordava: “El primer dia [de festa, acabant de dinar], el 13, [els de la Xusma] feen la embaixà de ..., Creïlla i Germán [Chaleco (Rico 2010)], ... de risa, que la va dictar mon tio, el tio Cantaoret [José Brotons Cortés (n. 1845) (Rico 2010)]... Allò te ries!, [era] tot en valencià. [...] I anaven acaçant-se per dalt del castell i botaven un cuet. Xe, allò era una risa! Va durar un muntó de anys.”
De fet, en el seu record el tio l’Hereu no concreta els anys d’esta ambaixada, però tenint en compte que ell era nascut en 1878 és probable que ja haguera vist la representació a finals del s. XIX.
D’altra banda, en l’entrevista amb Hipólito Navarro el tio l’Hereu va recordar de memòria els següents versos d’aquella ambaixada (fixeu-vos com es juga amb les paraules chaleco i creïlla, sobrenoms dels actors): “¿Vols esgarrâ-te el chaleco? / ¿Vols pegâ-te dos musclaes? / ¡No te figures, bahueco [sic per ¿babieco?], / que es creïlles van debaes! // “¿No seria molt millô / que estagueres matxacant, / collint botges o llaurant / que fê-te hui embaixaô? / Entre casinos i jocs / la joventut se acoquina, / així és que nengun fadrí / busca a nenguna fadrina. / ¿Qui té la culpa de això? / Creïlla, que té la paella del rabo / i si vol es migues tira!”.
D’altra banda, Evaristo Pla (‘Tio Alba’ et alii 1985: 10) es referia també a altres testimonis d’eixa representació: “Según datos recogidos de los inmortales de la fiesta: tio Fallago, Pajuso, etc., ya se conoció, antaño, una versión jocosa de la embajada, pero aquello, por desgracia, no tuvo continuación y se perdió en el olvido.”

La recuperació: quinze anys d’ambaixada de la Xusma (1950-1964)
El cas és que l’any 1950 un grup d’entusiastes festers es van decidir a recuperar esta representació satírica. En el nucli fundador estaven persones com Evaristo Pla Medina; Eliseo Payá, el de Rosalia; José María, l’Ample; Andrés Navarro Payá, Catxap, i Evaristo Pla Peral, el Rollero, (pare de l’anterior), que segons el seu fill va ser el “verdadero artífice, verdadero promotor, gran colaborador” de la iniciativa.
D’altra banda, segons Evaristo Pla (1962) el primer text de l’ambaixada (1950-51, en part repetit en 1956) va ser obra de José Mª Alba Andreu, el tio Alba (1880-1966), que va ser propietari d’un forn a Petrer (Navarro 2011). Posteriorment, va escriure les ambaixades Evaristo Pla Medina (n. 1932), mestre de professió i membre dels Moros Vells, encara que, a voltes, es repetien fragments d’ambaixades passades.
A partir de 1958, s’afig al grup redactor Juan Madrona Ibáñez, professor i poeta manxec establit a Elda, que s’encarregarà d’escriure en castellà (un castellà sovint farcit de valencianismes, buscant l’efecte còmic) el discurs de l’ambaixador moro, amb la clara voluntat de parodiar l’ambaixada seriosa.
Quant als actors, el paper d’ambaixador moro va ser sempre representat per Evaristo Pla Medina, a lloms del cèlebre burro del Boix (Joaquín Maestre), mentres que en el d’ambaixador cristià es van anar alternant Andrés Navarro, Catxap (1950-52 i 1954-55), José García Brotons, Pepito (1953), i Vicente García Brotons (1956-64).
D’altra banda, segons comunicació personal de Vicente G. Brotons, al plantejar-se la recuperació de l’ambaixada humorística en 1950, és probable que algú dels recuperadors (¿potser el tio Alba?) es preocupara per documentar mínimament l’antiga representació de la Xusma de començos del s. XX.
Anàlisi lingüística
En tot cas, a l’hora d’abordar estos textos com una mostra de petrerí col·loquial és menester fer-ho amb certa cautela. En primer lloc, perquè, per molt popular que siga, un text escrit implica sempre una mínima elaboració per part del seu autor. En segon lloc, d’altra banda, caldrà tenir presents tant l’adscripció dialectal de l’escriptor com els seus coneiximents lingüístics de valencià.
Així, José Mª Alba Andreu, segons el testimoni del seus familiars, era de Petrer, encara que la seua dona era de Castalla. El més important, però, és que el tio Alba estava acostumat a escriure en valencià, ja que durant uns anys va ser el corresponsal a Petrer d’El Tio Cuc (1914-1936), un setmanari satíric d’Alacant escrit parcialment en valencià (Brotons 1992). Això vol dir que, encara que este valencià s’escriguera amb ortografia castellana, sens dubte el tio Alba tenia certa pràctica i, sobretot, coneixia formes lingüístiques d’altres pobles diferents de les de Petrer, ja que la publicació tenia corresponsals per tota la província (Pau 2008).
Evaristo Pla Medina, per la seua banda, era nascut a Petrer, però no els seus pares, encara que estos s’havien establit al nostre poble quan eren xiquets (7 i 9 anys, respectivament): Evaristo Pla Peral (nascut en 1908 a Agost) i Bienvenida Medina Beltrán (nascuda el mateix any a Colmenajero, Madrid).
Comitiva festiva de l'ambaixada de la Xusma. Al fons, els dos ambaixadors damunt del burro.
 
Ortografia i fonètica
Tenint en compte que els autors de l’ambaixada no havien estudiat mai valencià, l’ortografia que usaven era la del castellà i, a més, fonètica (escriure tal com sona). Així, destacarem que el so [dʒ] (el de la jota en ajuntament o jove) es representa amb el dígraf castellà ch (fuchir, puchar), sense que això implique apitxament (no es pronunciava futxir ni putxar), ja que este és un fenomen relativament modern en el valencià de Petrer.
D’altra banda, és interessant remarcar com a voltes la esse sonora [z], la esse de casa (enfront de la de caça, sorda), es representa amb la x: coxes (coses), poxali (posa-li), caxi (casi)...

La erre a final de paraula (-r)
Este és u dels aspectes més interessants de les ambaixades. Com ja s’ha dit, el valencià de Petrer actual es caracteritza per una pèrdua general de la –r, amb molt poques excepcions: clar, dur, segur, ahir, por, maür...
Doncs bé, en l’ambaixada de la Xusma, sobretot els primers anys, són abundants els casos en què apareix escrita la –r: tirar, tremolar, respetar, fer, ser, seguir, fuchir, dir; quedarse, armarte; menester, primer..., encara que també hi ha casos de pèrdua de la –r: , lluí, arrimâvos, burlâse, amagâse, venîten; Petré, embaxaó, casaó (caçador)... Curiosament, és en la combinació infinitiu + pronom on més casos hi ha de pèrdua de la –r (arrimâvos). El cas és que, per posar un exemple, quant als infinitius, en el text de 1950-51 n’hi han 32 d’acabats amb –r enfront de només 9 que l’han perduda.
Això no obstant, a partir de 1961 la tendència s’invertix i comencen a dominar les formes sense –r (dormí, encontrá, aguantá, , sabé demaná, carré...), fins al punt que en 1962 ja no hi ha cap forma acabada amb –r.  
¿Què vol dir tot això? La nostra hipòtesi és que la pervivència de la –r escrita en estos textos respon a la combinació de dos factors: per una banda, i molt important, a la mà del tio Alba, que sens dubte estava acostumat a vore–r escrites en El Tio Cuc (que reflectia el parlar de diversos pobles alacantins on esta consonant es pronunciava a final de paraula).
Però, per altra banda, també hi ha la certesa que, contràriament a la situació actual, “a Petrer, i a principis del segle XX, la pronunciació de la /-r/ es donava però no en forma de regla categòrica” (Montoya 1993: 98), és a dir, que un mateix parlant a voltes pronunciava la –r i a voltes no. Esta afirmació es basa tant en els treballs de lingüistes de començos del s. XX com en l’estudi que Brauli Montoya va fer en 1985 (1993: 106-107), el qual donava com a resultat que els parlants petrerins més ancians produïen alguna –r.
Finalment, l’entrevista de 1973 d’Hipólito Navarro al tio l’Hereu (n. 1878) demostra esta coexistència fonètica –r/-Ø: “Vaig ser io, vaig ser io uno des fundaôs [de la comparsa dels Mariners].” // “I mosatros, el primer any, com vam formar la comparsa, vam tenî que fê la bandera, vam tenî que fer la farola, tratges i tot, li vam aidar a pagar la música.” // “Podia recordar-me’n, pero... Es flamencos van eixî, es primês anys que va eixî va sê [...].” // “Per això li van sacâl Cavall a Silvestre, perquè llevava un cavallet d’eixos.”
En conclusió, la presència de la –r en estos textos s’explica tant perquè el seu autor, el tio Alba, era un petrerí nascut en 1880 com pel seu coneiximent d’altres varietats de l’alacantí a través d’El Tio Cuc. Posteriorment, quan l’autor dels textos va ser Evaristo Pla (n. 1932) la freqüència de –r va anar disminuint progressivament fins a desaparèixer, encara que fins a 1961 en va quedar alguna resta, segurament per influència de les primeres versions.

Reduccions vocàliques
Els textos de les ambaixades també arrepleguen alguns casos de la particular reducció vocàlica pròpia del vocalisme àton de a/e i o/u del valencià de Petrer: fochir/fuchir (fugir), sutarrat (soterrat), sucarrat (socarrat), cloxia (cruixida), bollir (bullir), Munfort (Montfort)...
Igualment, els textos també documenten prou casos de reducció vocàlica de e àtona en paraules començades per es-, em- i en- (que passen a as-, am- i an-). Este cas ens ha sorprès, ja que en el petrerí actual la reducció és esporàdica: 1959: “ascolta”; 1960: “ascolta”, “angañat”; 1962-63: “no m’antens”, “no t’ampines”, “asplicat pronte”, “ambut”, “cudiaet en asvarâte”, 1964: “Che Chuano, no t’anfades!”.
Morfologia
Pronoms febles
El valencià de Petrer actual només coneix les formes plenes dels pronoms (me, te, se, mos, vos) davant de verb començat per consonant i darrere del verb, llevat del cas del pronom en, que presenta sempre la forma reforçada davant de verb començat en consonant: “No en compraré més.”
En canvi, en les ambaixades d’este període trobem prou formes reforçades (i alguna de reduïda) d’estos pronoms, la qual cosa ens fa pensar, a pesar de totes les cauteles, que dites formes hagueren pogut tenir més presència en el petrerí d’èpoques passades:
1950-51: “en (em) promet el animal”, “enchue (em jue) el ultim botó”, “no entornen (em tornen) contestació”, “que endexes (em deixes) limpia la plasa”, “no el (et) sofoques”; 1952-55: “en (em) vinga a governar”, “si el (et) poxe al meu costat”, “y de la teua pell no es podrá ni siquiera fé un pandero”, “ans que el sol s’esponga [d’un original “es ponga” s’ha passat a la forma que comentem, amb reduplicació del pronom]”; 1956: “preparat (prepara’t)”;1961: “mol ojo si es protesta”; 1963 “asplicat (explica’t) pronte”, “donat (dóna’t) aire y al grá”, “no tot lo ques (que es) diu es veritat”, “es queixará”; 1964: “¿Quin (qui em) quirda?”, “Yo non (no em) chuple el dit”, “que es (et) dexe sinse budell”.
Això no obstant, també des del principi es documenten formes plenes dels pronoms:  1952-55: “me seguixca”, “me aide”, “qui te favorixca”, “no me tires ronca”, “me fach”; 1956: “te pille”; 1959: “agarrate as orelles”; 1960: “poxate a tremolá”; 1961: “trasquilâme”; 1962-63: “allargate”, “empapâte”, “no me chilles”, “tapate cap y tot”, “te trenques el cap”...
En tot cas, és significatiu que el següent vers de l’ambaixada de 1950-51: “el dia que el [et] pille a tret / te dexe sense chaqueta” es convertisca en “el dia que te pille atret” en la de 1964.
Quant al pronom neutre ho, en els textos hem documentat fins a tres pronúncies diferents: /u/: “u ensendrem”, “ya u sap”, “no u crec”, “no u antenc”; /o/: “avero pensat bé”, “pensâo”, “ni nomenâo”, i /eu/: “ya eu tens tot fet”, “eu vinga a fastidiá”.

Altres pronoms
Destaquem l’ús del pronom fort de 3ª persona ells (de compte de l’actual ellos, castellanitzat) i del demostratiu aquells (hui dia sovint substituït per aquellos).

Verbs ‘tenir’ i ‘venir’
En tots els textos del període estudiat només trobem les formes d’infinitiu tenir i venir. Recentment, en canvi, en el valencià de Petrer s’han introduït les formes tindre i vindre, pròpies del valencià general, i que trobarem (al costat de tenir i venir) en les ambaixades més modernes.
El més lògic, per tant, és pensar en una introducció moderna d’estes últimes formes, si no fóra perquè en l’entrevista d’Hipólito Navarro el tio l’Hereu (que sols gasta tenir) usa –una sola volta, però— vindre: “Batiste, quan va vindre de Cuba [...]”.

Variants de l’adverbi ‘encara’
En el petrerí actual la forma predominant de l’adverbi normatiu encara és nincara. En efecte, esta és una forma que apareix ja en l’ambaixada dels anys 1950-51. Per a sorpresa nostra, però, en el text d’altres anys hem trobat les variants d’encara i endencara (1961). En tot cas, la forma d’encara (l’adverbi encara reforçat) és molt interessant perquè podria explicar l’actual nincara a partir de l’evolució següent: dencara > nencara [amb assimilació consonàntica n-n] > nincara [amb tancament e > i] (Beltran (2008: 27) diu que nincara podria venir de la suma ni + encara).

Variants de la preposició ‘sense’
Tocant a la preposició sense, en les ambaixades hem documentat fins a quatre formes diferents: sense, sinse (“que es dexe sinse budell” (1964)), ense (“parla clar, ense rodeos”, “pronte ense falta tendrem”, “llargate ense pensao”, “aunque ense barba estigues”, “ense por” (1961)) i inse (“prosigo inse fete cas” (1962-63)).

Lèxic
Vulgarismes
En algunes ambaixades hem documentat unes formes que podríem qualificar com a vulgars i que no són molt habituals en el petrerí actual: dende i dinde (des de); dingú i dengú (ningú), dimpués (después), poro (pero), descurs (discurs), contenua (continua), sircunstansies sevils (civils), escorsionista (excursionista), relletes debuxaes (ratlletes dibuixades), enchostisies (injustícies)...
Una probable explicació a estes formes, a banda de la seua antiguitat, ens la va donar Vicente G. Brotons, u dels ambaixadors cristians, quan ens va contar que per a fer més gran el contrast entre el discurs del moro (més solemne i formal) i el del cristià (més informal) solia inspirar-se en el típic valencià “auelo” de poble que veia en alguns programes de televisió.


Lèxic general
Aigua: la forma més habitual d’esta paraula en les ambaixades és aigua, la qual pareix que és la més antiga. També hem trobat la forma aihua, a partir de la qual s’ha format, per metàtesi, auia (també present en les ambaixades), molt freqüent hui en dia.
Gavinyet/ganyivet (gaviñet/gañivet): hem documentat estes dos formes de la normativa ganivet.
Començar (comensar): al costat d’acomençar (acomensar), solució actual, també hem documentat començar i anscomençar (anscomensar).
Mesures/medíes: hem trobat les dos solucions, la patrimonial i el castellanisme.
En peix, en peixet (en pex/en pexet): amb el significat de ‘nu, despullat, en conill’. 1950-51: “yo el dexe en pexet”.
Desbatejar (desbatechar): segons el Diccionari català-valencià-balear (DCVB), la locució fer desbatejar qualcú significa ‘fer-li perdre el senderi [trellat], cast. hacerle salir de sus casillas’. Este és precisament el significat que té en el nostre text (1957): “¡Ah del castell! / ¡Ah del fort! / Che, ¿es que no me sentiu? / Pues no me feu desbatechar / que va [a] haber de sanc un riu.”
Aturar-se: el DCVB dóna com a quarta accepció d’aturar-se la següent: ‘guardar-se per a si, reservar-se’, que és la que té en la nostra ambaixada (1957): Y en fi..., els coxes que te has aturat / vinc dispost yo a donar.”
Me-la!/Me-lo!/Me-los!: es tracta de la reducció de mira-la, mira-lo i mira-los, respectivament. 1961: “pos com no t’embaxes pronte / con esta gochilla [‘cuchilla’] armat / aunque ense barba estigues / tai dexá afaitat. / ¡Mela!, ense estrená la tinc. / ¡Mela!”; 1964: “¡Melo, que vermellot está!; 1963: “Yo lo unic que dic es / quels que a la meua reó están / es vec mol conformats. ¡Melos!”. L’expressió s’ha format per obertura de la i en e (com en vesita, ofecina...) i pèrdua de la síl·laba àtona: mira-la > mera-la > me-la. La pronunciació és amb e oberta: mè-lè. 

Altres mots i expressions que ens han cridat l’atenció són burro forné (referit al burro del Boix, ja que era el burro que portava la llenya als forns), amagatall, racó (de compte del castellanitzat rincó, usual hui), fer forsa de ruído (amb l’ús del quantitatiu força de), armar garull, ans que cante el teulaí, pa de forment...

Locucions
No portar careo (una cosa): una locució tan petrerina com esta la trobem ja documentada en el text de 1961: “parla clar, ense rodeos, / d’embaxaes estic unflat / y astó no porta careo.”
No deixar títaro en canya: 1957: “¡Vinga, guerreros avant! / ¡Asalteu exe castell / sinse perdonar la vida / de tots els que tornen per ell! / ¡No dexeu titaro en caña!”.
Tirar ronca: Segons el DCVB, ronca significa ‘amenaça jactanciosa’ i és una paraula que documenta a Tortosa i al País Valencià. 1950-51: “No me tires tanta ronca / ni vingues fente el valent; / yo ya vach comprenen / que lo que busques es bronca.”
Pillar a tret: segons el DCVB, tenir algú a tret és ‘tenir-lo prou a prop per a ferir-lo llançant-li un projectil o donant-li un cop. S’usa també en sentit figurat, significant ‘posar-se o tenir algú en disposició de rebre crits, insults, atacs, etc.’ 1950-51: “¡Si sapieres la rabieta / que me entra quan te vec... / El dia que el [et] pille a tret / te dexe sense chaqueta.”

Mançanes i cireres de Catí: devien ser proverbials. Vicente G. Brotons ens va dir que Catí era “la dispensa de Petrer”. 1952-55: “no mencharas mes mansanes / ni sireres de Catí.”
Morros/cara de bací (basi): s’usa com a insult. U dels significats de bací és ‘orinal’.
 
Topònims
Sens dubte, els noms de lloc són part del patrimoni cultural immaterial d’un poble. Així, val la pena reproduir íntegrament els següents versos del text de 1952-55: “Soc el amo de Catí, / de tots els Als de Escorina, / de la Solana Matá / y els Peñetes de Medina. / Domine els Palomarets, / el Cosi y la Venteta, / la Madrava y Figueralets, / Chinebre, Ferrusa y la Horteta, / la Morchó y la Pedrera, / Santa Bárbera y Guirney, / tota el Horta y Salinetes, / y en fi, que no acabaria mai.”
Altres topònims –alguns urbans— són la Cova de l’Ull, el Derrocat, ca Tadeo (taverna)...

L’ambaixada en valencià (1975-...)
Després que l’ambaixada de la Xusma es deixara de fer a partir de 1965, novament una colla de jóvens, en 1975, van decidir recuperar este acte, rebatejant-lo amb el nom d’ambaixada en valencià. En el nucli fundador estaven José Mª Navarro; Antonio Navarro, Tupé; Manuel Amat, Chaqui; Enrique Navarro, Catxap (fill d’Andrés Navarro), i Juan Antonio Navarro Pérez (més tard s’hi van afegir Antonio Díaz Camarasa i Juan Antonio Mas), alguns dels quals havien fet teatre amb el Club de la Juventud.
La nova ambaixada (hem analitzat el període 1975-2000) presentarà més varietat formal i serà més llarga que la de la Xusma. Tocant a la llengua, els seus autors, encara que no han sigut escolaritzats en valencià, per la seua edat i per la nova situació sociopolítica, sí que pareix que tenen algun coneiximent de valencià escrit. Així, a pesar que la voluntat de fer els textos en el valencià de Petrer és clara, s’escapa alguna influència de la llengua normativa: así (de compte d’aquí), alguna –r que segur que no es pronuncia (fester, Petrer...), alguna ultracorrecció (prendre), encara (al costat d’incara i nincara), plasa de Baix (i no plaça’i Baix), tindrás/tindrá (al costat de tendré/tendríeu)...
Més interessant, però, és documentar formes noves, inexistents en l’ambaixada de la Xusma, que exemplifiquen una evolució en el valencià de Petrer. Així, encara que dominen tenir i venir, ja penetren significativament tindre i vindre; al costat d’ans i abans, majoritaris, ja apareix antes; la forma lis ha desplaçat quasi els o –los (lis dius i no els dius); ous conviu amb aus i demasiat amb massa... En tot cas, lèxicament l’ambaixada és molt rica i genuïna, i els textos són molt enginyosos.

Miquel Campello, fent d'ambaixador moro en l'ambaixada en valencià de 2012 (foto: Petreraldia).
 
L’ambaixada de hui en dia (2014)
Com a exemple d’ambaixada actual hem analitzat la de 2014. El seu autor és Miquel Campello i Sanxis –curiosament besnet del tio Alba—, president dels Moros Nous i jove petrerí que ja ha sigut escolaritzat en valencià. D’entada el text destaca per un afany clarament dialectalitzador: aguardar, caria, abans, mayo (‘maig’), soles (‘només’), tenir, quirdar, “lleva una castanya”, sacar, quino, astò, aquí, esprà, en (mai amb), formes plenes dels pronoms (me posen, te tanquen), antiu, “disfrutar un au” (ajudat per la rima amb clau)...
Això no obstant, l’ambaixada no ha pogut sostraure’s a la penetració de certes formes de l’estàndard –fins i tot sense tradició en valencià—, sens dubte per la formació escolar de l’autor: homes i joves (de compte dels valencianíssims hòmens i jóvens!!); processó (en lloc dels genuïns professó o provessó); encara (nincara); les ames (es); he pegat/he arribat (ha), heu fet (hau), hem anat (ham); vingut (vengut), tindreu/tindran (tendreu/tendran); altra (atra); prou (prau), moro nou (nau)...

Conclusions
Les ambaixades humorístiques de les festes de moros i cristians de Petrer són un autèntic tresor cultural, lingüístic i sociològic. Des del punt de vista de la llengua, són una mostra preciosa del parlar col·loquial de Petrer, i l’estudi dels seus textos en un període de 64 anys (1950-2014) exemplifica i documenta l’estat de la llengua en cada època i els canvis que el valencià de Petrer –com tota varietat lingüística— ha experimentat al llarg del temps. La llàstima és que no hi hagen gravacions sonores de la primera etapa.
En tot cas, del “¡Ya està aquí, fills de Petré [...]!” de 1950 al “¡Fortuna favorable!” actual, les ambaixades han complit el seu propòsit de divertir els petrolancos de diverses èpoques, reunits en la plaça del poble. I esperem que per molts anys ho continuen fent.

Bibliografia i altres fonts

-          BELTRAN I CALVO, Vicent (2008). El parlar de les Valls del Vinalopó i del Carxe. Petrer, Centre d’Estudis Locals del Vinalopó.

-          BROTONS RICO, Vicent (1992). “Petrer en El Tio Cuc”, en Festa 92. Petrer, Ajuntament de Petrer.

-          COLOMINA I CASTANYER, Jordi (1985). L’alacantí. Un estudi sobre la varietat lingüística. Alacant, Institut d’Estudis “Juan Gil-Albert”, Diputació Provincial d’Alacant.

-          DIVERSOS AUTORS (a cura de Vicent Brotons) (2000). Ambaixada en valencià 1975-2000 (25 tacos). Petrer, Ajuntament de Petrer i Unión de Festejos San Bonifacio, Mártir.

-          MEDINA, José (1986). “L’altra ambaixada”, en Primer centenario La Chusma. Petrel 1886-1986. Petrer, La Chusma.

-          MONTOYA ABAD, Brauli (1993). “Els estudis sobre el parlar de Petrer”, en Bitrir, volum II, pàg. 93-111. Petrer, Caja de Crédito de Petrel.

-          NAVARRO POVEDA, Concepción (2011). “Hornos de pan en Petrer a partir de 1769”, en Petreraldia. Consultat en Internet: http://petreraldia.com/reportajes/hornos-de-pan-en-petrer-a-partir-de-1769.html [14.01.2017]

-          PAU (2008). “El Tio Cuc. Un setmanari mític”, en el web de l’Asociación Cultural Alicante Vivo. Consultat en Internet: http://www.alicantevivo.org/2008/01/el-tio-cuc-un-setmanari-mtic.html [16.01.2017]

-          PLA MEDINA, Evaristo (1962). “Y pasaron doce años...”, en Revista de Moros y Cristianos 1962. Petrer

-          RICO NAVARRO, Mari Carmen (2010). “Las embajadas humorísticas de Petrer”, en El Castillo de Sax, núm. 29, pàg. 44-45. Saix, Asociación de Estudios Sajeños (AES)-Grupo de Amigos de la Historia de Sax

-          ___________________________ (2011). “Las embajadas humorísticas de Petrer: la embajada de la Chusma”, en La Chusma 125 aniversario, pàg.14-15.  Petrer

-          ROMERO IBARRA, Concha (2010). “Evaristo Pla Medina”, en 100 petrerenses con huella (1900-2010). Petrer, Regidoria de Cultura de l’Ajuntament.

-          SANCHIS FRANCÉS, Raül y Victorià (2010). “Más de un siglo de embajadas humorísticas entre Moros Nous y Estudiants en Banyeres de Mariola. Una primera aproximación a la embajada paródica de Moros y Cristianos en el País Valenciano”, en Actas del I Congreso Internacional de Embajadas y Embajadores de las fiestas de Moros y Cristianos. Ontinyent, julio de 2010. Consultat en Internet: http://www.academia.edu/5100761/M%C3%A1s_de_un_siglo_de_embajadas_humor%C3%ADsticas_entre_Moros_Nous_y_Estudiants_en_Banyeres_de_Mariola._Una_primera_aproximaci%C3%B3n_a_la_embajada_par%C3%B3dica_de_Moros_y_Cristianos_en_el_Pa%C3%ADs_Valenciano_I_Congr%C3%A9s_Internacional_dAmbaixades_i_Ambaixadors..._Ontinyent_15-18_de_juliol_2010_ed._2014_ [10.01.2017]

-          ‘TIO ALBA’, Juan Madrona Ibáñez i Evaristo Pla Medina (a cura de Vicent Brotons et alii) (1985). Ambaixades de la Xusma. Petrer 1950-1964. Petrer, Unión de Festejos San Bonifacio, Mártir.

-          Entrevista d’Hipólito Navarro Villaplana a Francisco Mollá, el tio l’Hereu, feta l’any 1973. Cinta de casset.

-          Entrevista a Vicente García Brotons (n. 1932) feta per Xavier Brotons el 8 de gener de 2017.

-          Entrevista a Manuel Amat, Chaki, feta per Xavier Brotons el 7 de gener de 2017.

Agraïments
A Mari Carmen Rico (per la seua ajuda inestimable), Vicente García Brotons, Manuel Amat, Miquel Campello, Vicent Brotons, Josep R. Saborit-Vilar i Evaristo Pla Medina, in memoriam, que fa cosa de trenta anys va tenir l’amabilitat de deixar-li a mon pare, cosí germà seu, els originals de l’ambaixada per a que me’ls poguera fotocopiar.