dimarts, 11 d’abril de 2017

El valencià de les ambaixades de la Xusma (1950-1964): una mostra del parlar de Petrer


Evaristo Pla, ambaixador moro -al centre de la imatge-, damunt del cèlebre 'burro del Boix'.
 
[Una versió resumida d'este article es va publicar en la revista Moros i cristians. Petrer 2017. Festes en honor a sant Bonifaci, màrtir.]

A la memòria de mon pare, Conrado Brotons Pla, parlant de valencià de Petrer

En el conjunt lingüístic del català/valencià, el valencià parlat a Petrer s’inclou dins del subdialecte alacantí (Colomina 1985), més concretament dins el valencià del Vinalopó (parlar de les Valls del Vinalopó i del Carxe) (Beltran 2008).
Així, entre altres, característiques seues serien, en contraposició a les del valencià general, la supressió generalitzada de la –r (cantâ enfront de cantar, Petrê en lloc de Petrer), la major freqüència de pèrdua de –d- (peaç enfront de pedaç), l’obertura en [aw] del diftong [òw] (nau contra nou), la no pronúncia de la i en el dígraf ix (caxa enfront de caixa), l’article plural es, masc. i fem. (es hòmens, es dones), castellanismes desconeguts en el valencià general (hai, llevar (‘portar’, ‘dur’), sacar), mots patrimonials inusuals en el valencià general (ans/abans enfront antes, vermell diferent de roig, tenir/venir contra vindre/tindre), ús d’aquí i astò (en compte d’ací i açò)...
D’altra banda, pel fet d’estar quasi íntegrament escrits en valencià, els textos de les diferents ambaixades humorístiques que han acollit les festes de moros i cristians de Petrer al llarg de la seua història són una preciosa mostra escrita –una de les poques— del valencià col·loquial de Petrer, d’acord amb el caràcter popular d’este tipus de literatura.

Ambaixades humorístiques: una tradició valenciana
Les ambaixades humorístiques de les festes de moros i cristians valencianes no són un fenomen exclusiu de Petrer. Ans al contrari, tal com expliquen els germans Sanchis Francés (2010), es tracta d’un gènere –que combina elements del teatre popular, concretament de la tradició de tipus sainetístic, amb ingredients carnavalescs— que es localitza en una zona del País Valencià que aplega les comarques de la Vall d’Albaida, l’Alcoià, el Comtat, el Vinalopó, l’Alacantí i la Marina (amb localitats com Petrer, Banyeres, Novelda, l’Olleria, Bocairent, Alcoi, Cocentaina, Muro, Ontinyent, Biar, Xixona, Villena, Saix, Onil...) i que es documenta ja a mitjan segle XIX.
Segons els mateixos autors, els elements comuns de totes estes ambaixades serien: caràcter satiricoburlesc, voluntat de parodiar les ambaixades formals, escenes costumistes, llengua molt dialectal (valencià, però també hi pot haver presència del castellà), escrites en vers, escenificació a l’aire lliure, elements escatològics, referències a la toponímia i personatges locals, interpretació a càrrec d’aficionats al teatre o espontanis...
Tocant al cas de Petrer, hi han diversos testimonis orals que situen en el nostre poble l’existència d’una ambaixada d’estes característiques ja a finals del s. XIX o principis del s. XX. Així, Francisco Mollá Cortés, el tio l’Hereu (nascut a Petrer en 1878), en una entrevista que li va fer Hipólito Navarro Villaplana l’any 1973, recordava: “El primer dia [de festa, acabant de dinar], el 13, [els de la Xusma] feen la embaixà de ..., Creïlla i Germán [Chaleco (Rico 2010)], ... de risa, que la va dictar mon tio, el tio Cantaoret [José Brotons Cortés (n. 1845) (Rico 2010)]... Allò te ries!, [era] tot en valencià. [...] I anaven acaçant-se per dalt del castell i botaven un cuet. Xe, allò era una risa! Va durar un muntó de anys.”
De fet, en el seu record el tio l’Hereu no concreta els anys d’esta ambaixada, però tenint en compte que ell era nascut en 1878 és probable que ja haguera vist la representació a finals del s. XIX.
D’altra banda, en l’entrevista amb Hipólito Navarro el tio l’Hereu va recordar de memòria els següents versos d’aquella ambaixada (fixeu-vos com es juga amb les paraules chaleco i creïlla, sobrenoms dels actors): “¿Vols esgarrâ-te el chaleco? / ¿Vols pegâ-te dos musclaes? / ¡No te figures, bahueco [sic per ¿babieco?], / que es creïlles van debaes! // “¿No seria molt millô / que estagueres matxacant, / collint botges o llaurant / que fê-te hui embaixaô? / Entre casinos i jocs / la joventut se acoquina, / així és que nengun fadrí / busca a nenguna fadrina. / ¿Qui té la culpa de això? / Creïlla, que té la paella del rabo / i si vol es migues tira!”.
D’altra banda, Evaristo Pla (‘Tio Alba’ et alii 1985: 10) es referia també a altres testimonis d’eixa representació: “Según datos recogidos de los inmortales de la fiesta: tio Fallago, Pajuso, etc., ya se conoció, antaño, una versión jocosa de la embajada, pero aquello, por desgracia, no tuvo continuación y se perdió en el olvido.”

La recuperació: quinze anys d’ambaixada de la Xusma (1950-1964)
El cas és que l’any 1950 un grup d’entusiastes festers es van decidir a recuperar esta representació satírica. En el nucli fundador estaven persones com Evaristo Pla Medina; Eliseo Payá, el de Rosalia; José María, l’Ample; Andrés Navarro Payá, Catxap, i Evaristo Pla Peral, el Rollero, (pare de l’anterior), que segons el seu fill va ser el “verdadero artífice, verdadero promotor, gran colaborador” de la iniciativa.
D’altra banda, segons Evaristo Pla (1962) el primer text de l’ambaixada (1950-51, en part repetit en 1956) va ser obra de José Mª Alba Andreu, el tio Alba (1880-1966), que va ser propietari d’un forn a Petrer (Navarro 2011). Posteriorment, va escriure les ambaixades Evaristo Pla Medina (n. 1932), mestre de professió i membre dels Moros Vells, encara que, a voltes, es repetien fragments d’ambaixades passades.
A partir de 1958, s’afig al grup redactor Juan Madrona Ibáñez, professor i poeta manxec establit a Elda, que s’encarregarà d’escriure en castellà (un castellà sovint farcit de valencianismes, buscant l’efecte còmic) el discurs de l’ambaixador moro, amb la clara voluntat de parodiar l’ambaixada seriosa.
Quant als actors, el paper d’ambaixador moro va ser sempre representat per Evaristo Pla Medina, a lloms del cèlebre burro del Boix (Joaquín Maestre), mentres que en el d’ambaixador cristià es van anar alternant Andrés Navarro, Catxap (1950-52 i 1954-55), José García Brotons, Pepito (1953), i Vicente García Brotons (1956-64).
D’altra banda, segons comunicació personal de Vicente G. Brotons, al plantejar-se la recuperació de l’ambaixada humorística en 1950, és probable que algú dels recuperadors (¿potser el tio Alba?) es preocupara per documentar mínimament l’antiga representació de la Xusma de començos del s. XX.
Anàlisi lingüística
En tot cas, a l’hora d’abordar estos textos com una mostra de petrerí col·loquial és menester fer-ho amb certa cautela. En primer lloc, perquè, per molt popular que siga, un text escrit implica sempre una mínima elaboració per part del seu autor. En segon lloc, d’altra banda, caldrà tenir presents tant l’adscripció dialectal de l’escriptor com els seus coneiximents lingüístics de valencià.
Així, José Mª Alba Andreu, segons el testimoni del seus familiars, era de Petrer, encara que la seua dona era de Castalla. El més important, però, és que el tio Alba estava acostumat a escriure en valencià, ja que durant uns anys va ser el corresponsal a Petrer d’El Tio Cuc (1914-1936), un setmanari satíric d’Alacant escrit parcialment en valencià (Brotons 1992). Això vol dir que, encara que este valencià s’escriguera amb ortografia castellana, sens dubte el tio Alba tenia certa pràctica i, sobretot, coneixia formes lingüístiques d’altres pobles diferents de les de Petrer, ja que la publicació tenia corresponsals per tota la província (Pau 2008).
Evaristo Pla Medina, per la seua banda, era nascut a Petrer, però no els seus pares, encara que estos s’havien establit al nostre poble quan eren xiquets (7 i 9 anys, respectivament): Evaristo Pla Peral (nascut en 1908 a Agost) i Bienvenida Medina Beltrán (nascuda el mateix any a Colmenajero, Madrid).
Comitiva festiva de l'ambaixada de la Xusma. Al fons, els dos ambaixadors damunt del burro.
 
Ortografia i fonètica
Tenint en compte que els autors de l’ambaixada no havien estudiat mai valencià, l’ortografia que usaven era la del castellà i, a més, fonètica (escriure tal com sona). Així, destacarem que el so [dʒ] (el de la jota en ajuntament o jove) es representa amb el dígraf castellà ch (fuchir, puchar), sense que això implique apitxament (no es pronunciava futxir ni putxar), ja que este és un fenomen relativament modern en el valencià de Petrer.
D’altra banda, és interessant remarcar com a voltes la esse sonora [z], la esse de casa (enfront de la de caça, sorda), es representa amb la x: coxes (coses), poxali (posa-li), caxi (casi)...

La erre a final de paraula (-r)
Este és u dels aspectes més interessants de les ambaixades. Com ja s’ha dit, el valencià de Petrer actual es caracteritza per una pèrdua general de la –r, amb molt poques excepcions: clar, dur, segur, ahir, por, maür...
Doncs bé, en l’ambaixada de la Xusma, sobretot els primers anys, són abundants els casos en què apareix escrita la –r: tirar, tremolar, respetar, fer, ser, seguir, fuchir, dir; quedarse, armarte; menester, primer..., encara que també hi ha casos de pèrdua de la –r: , lluí, arrimâvos, burlâse, amagâse, venîten; Petré, embaxaó, casaó (caçador)... Curiosament, és en la combinació infinitiu + pronom on més casos hi ha de pèrdua de la –r (arrimâvos). El cas és que, per posar un exemple, quant als infinitius, en el text de 1950-51 n’hi han 32 d’acabats amb –r enfront de només 9 que l’han perduda.
Això no obstant, a partir de 1961 la tendència s’invertix i comencen a dominar les formes sense –r (dormí, encontrá, aguantá, , sabé demaná, carré...), fins al punt que en 1962 ja no hi ha cap forma acabada amb –r.  
¿Què vol dir tot això? La nostra hipòtesi és que la pervivència de la –r escrita en estos textos respon a la combinació de dos factors: per una banda, i molt important, a la mà del tio Alba, que sens dubte estava acostumat a vore–r escrites en El Tio Cuc (que reflectia el parlar de diversos pobles alacantins on esta consonant es pronunciava a final de paraula).
Però, per altra banda, també hi ha la certesa que, contràriament a la situació actual, “a Petrer, i a principis del segle XX, la pronunciació de la /-r/ es donava però no en forma de regla categòrica” (Montoya 1993: 98), és a dir, que un mateix parlant a voltes pronunciava la –r i a voltes no. Esta afirmació es basa tant en els treballs de lingüistes de començos del s. XX com en l’estudi que Brauli Montoya va fer en 1985 (1993: 106-107), el qual donava com a resultat que els parlants petrerins més ancians produïen alguna –r.
Finalment, l’entrevista de 1973 d’Hipólito Navarro al tio l’Hereu (n. 1878) demostra esta coexistència fonètica –r/-Ø: “Vaig ser io, vaig ser io uno des fundaôs [de la comparsa dels Mariners].” // “I mosatros, el primer any, com vam formar la comparsa, vam tenî que fê la bandera, vam tenî que fer la farola, tratges i tot, li vam aidar a pagar la música.” // “Podia recordar-me’n, pero... Es flamencos van eixî, es primês anys que va eixî va sê [...].” // “Per això li van sacâl Cavall a Silvestre, perquè llevava un cavallet d’eixos.”
En conclusió, la presència de la –r en estos textos s’explica tant perquè el seu autor, el tio Alba, era un petrerí nascut en 1880 com pel seu coneiximent d’altres varietats de l’alacantí a través d’El Tio Cuc. Posteriorment, quan l’autor dels textos va ser Evaristo Pla (n. 1932) la freqüència de –r va anar disminuint progressivament fins a desaparèixer, encara que fins a 1961 en va quedar alguna resta, segurament per influència de les primeres versions.

Reduccions vocàliques
Els textos de les ambaixades també arrepleguen alguns casos de la particular reducció vocàlica pròpia del vocalisme àton de a/e i o/u del valencià de Petrer: fochir/fuchir (fugir), sutarrat (soterrat), sucarrat (socarrat), cloxia (cruixida), bollir (bullir), Munfort (Montfort)...
Igualment, els textos també documenten prou casos de reducció vocàlica de e àtona en paraules començades per es-, em- i en- (que passen a as-, am- i an-). Este cas ens ha sorprès, ja que en el petrerí actual la reducció és esporàdica: 1959: “ascolta”; 1960: “ascolta”, “angañat”; 1962-63: “no m’antens”, “no t’ampines”, “asplicat pronte”, “ambut”, “cudiaet en asvarâte”, 1964: “Che Chuano, no t’anfades!”.
Morfologia
Pronoms febles
El valencià de Petrer actual només coneix les formes plenes dels pronoms (me, te, se, mos, vos) davant de verb començat per consonant i darrere del verb, llevat del cas del pronom en, que presenta sempre la forma reforçada davant de verb començat en consonant: “No en compraré més.”
En canvi, en les ambaixades d’este període trobem prou formes reforçades (i alguna de reduïda) d’estos pronoms, la qual cosa ens fa pensar, a pesar de totes les cauteles, que dites formes hagueren pogut tenir més presència en el petrerí d’èpoques passades:
1950-51: “en (em) promet el animal”, “enchue (em jue) el ultim botó”, “no entornen (em tornen) contestació”, “que endexes (em deixes) limpia la plasa”, “no el (et) sofoques”; 1952-55: “en (em) vinga a governar”, “si el (et) poxe al meu costat”, “y de la teua pell no es podrá ni siquiera fé un pandero”, “ans que el sol s’esponga [d’un original “es ponga” s’ha passat a la forma que comentem, amb reduplicació del pronom]”; 1956: “preparat (prepara’t)”;1961: “mol ojo si es protesta”; 1963 “asplicat (explica’t) pronte”, “donat (dóna’t) aire y al grá”, “no tot lo ques (que es) diu es veritat”, “es queixará”; 1964: “¿Quin (qui em) quirda?”, “Yo non (no em) chuple el dit”, “que es (et) dexe sinse budell”.
Això no obstant, també des del principi es documenten formes plenes dels pronoms:  1952-55: “me seguixca”, “me aide”, “qui te favorixca”, “no me tires ronca”, “me fach”; 1956: “te pille”; 1959: “agarrate as orelles”; 1960: “poxate a tremolá”; 1961: “trasquilâme”; 1962-63: “allargate”, “empapâte”, “no me chilles”, “tapate cap y tot”, “te trenques el cap”...
En tot cas, és significatiu que el següent vers de l’ambaixada de 1950-51: “el dia que el [et] pille a tret / te dexe sense chaqueta” es convertisca en “el dia que te pille atret” en la de 1964.
Quant al pronom neutre ho, en els textos hem documentat fins a tres pronúncies diferents: /u/: “u ensendrem”, “ya u sap”, “no u crec”, “no u antenc”; /o/: “avero pensat bé”, “pensâo”, “ni nomenâo”, i /eu/: “ya eu tens tot fet”, “eu vinga a fastidiá”.

Altres pronoms
Destaquem l’ús del pronom fort de 3ª persona ells (de compte de l’actual ellos, castellanitzat) i del demostratiu aquells (hui dia sovint substituït per aquellos).

Verbs ‘tenir’ i ‘venir’
En tots els textos del període estudiat només trobem les formes d’infinitiu tenir i venir. Recentment, en canvi, en el valencià de Petrer s’han introduït les formes tindre i vindre, pròpies del valencià general, i que trobarem (al costat de tenir i venir) en les ambaixades més modernes.
El més lògic, per tant, és pensar en una introducció moderna d’estes últimes formes, si no fóra perquè en l’entrevista d’Hipólito Navarro el tio l’Hereu (que sols gasta tenir) usa –una sola volta, però— vindre: “Batiste, quan va vindre de Cuba [...]”.

Variants de l’adverbi ‘encara’
En el petrerí actual la forma predominant de l’adverbi normatiu encara és nincara. En efecte, esta és una forma que apareix ja en l’ambaixada dels anys 1950-51. Per a sorpresa nostra, però, en el text d’altres anys hem trobat les variants d’encara i endencara (1961). En tot cas, la forma d’encara (l’adverbi encara reforçat) és molt interessant perquè podria explicar l’actual nincara a partir de l’evolució següent: dencara > nencara [amb assimilació consonàntica n-n] > nincara [amb tancament e > i] (Beltran (2008: 27) diu que nincara podria venir de la suma ni + encara).

Variants de la preposició ‘sense’
Tocant a la preposició sense, en les ambaixades hem documentat fins a quatre formes diferents: sense, sinse (“que es dexe sinse budell” (1964)), ense (“parla clar, ense rodeos”, “pronte ense falta tendrem”, “llargate ense pensao”, “aunque ense barba estigues”, “ense por” (1961)) i inse (“prosigo inse fete cas” (1962-63)).

Lèxic
Vulgarismes
En algunes ambaixades hem documentat unes formes que podríem qualificar com a vulgars i que no són molt habituals en el petrerí actual: dende i dinde (des de); dingú i dengú (ningú), dimpués (después), poro (pero), descurs (discurs), contenua (continua), sircunstansies sevils (civils), escorsionista (excursionista), relletes debuxaes (ratlletes dibuixades), enchostisies (injustícies)...
Una probable explicació a estes formes, a banda de la seua antiguitat, ens la va donar Vicente G. Brotons, u dels ambaixadors cristians, quan ens va contar que per a fer més gran el contrast entre el discurs del moro (més solemne i formal) i el del cristià (més informal) solia inspirar-se en el típic valencià “auelo” de poble que veia en alguns programes de televisió.


Lèxic general
Aigua: la forma més habitual d’esta paraula en les ambaixades és aigua, la qual pareix que és la més antiga. També hem trobat la forma aihua, a partir de la qual s’ha format, per metàtesi, auia (també present en les ambaixades), molt freqüent hui en dia.
Gavinyet/ganyivet (gaviñet/gañivet): hem documentat estes dos formes de la normativa ganivet.
Començar (comensar): al costat d’acomençar (acomensar), solució actual, també hem documentat començar i anscomençar (anscomensar).
Mesures/medíes: hem trobat les dos solucions, la patrimonial i el castellanisme.
En peix, en peixet (en pex/en pexet): amb el significat de ‘nu, despullat, en conill’. 1950-51: “yo el dexe en pexet”.
Desbatejar (desbatechar): segons el Diccionari català-valencià-balear (DCVB), la locució fer desbatejar qualcú significa ‘fer-li perdre el senderi [trellat], cast. hacerle salir de sus casillas’. Este és precisament el significat que té en el nostre text (1957): “¡Ah del castell! / ¡Ah del fort! / Che, ¿es que no me sentiu? / Pues no me feu desbatechar / que va [a] haber de sanc un riu.”
Aturar-se: el DCVB dóna com a quarta accepció d’aturar-se la següent: ‘guardar-se per a si, reservar-se’, que és la que té en la nostra ambaixada (1957): Y en fi..., els coxes que te has aturat / vinc dispost yo a donar.”
Me-la!/Me-lo!/Me-los!: es tracta de la reducció de mira-la, mira-lo i mira-los, respectivament. 1961: “pos com no t’embaxes pronte / con esta gochilla [‘cuchilla’] armat / aunque ense barba estigues / tai dexá afaitat. / ¡Mela!, ense estrená la tinc. / ¡Mela!”; 1964: “¡Melo, que vermellot está!; 1963: “Yo lo unic que dic es / quels que a la meua reó están / es vec mol conformats. ¡Melos!”. L’expressió s’ha format per obertura de la i en e (com en vesita, ofecina...) i pèrdua de la síl·laba àtona: mira-la > mera-la > me-la. La pronunciació és amb e oberta: mè-lè. 

Altres mots i expressions que ens han cridat l’atenció són burro forné (referit al burro del Boix, ja que era el burro que portava la llenya als forns), amagatall, racó (de compte del castellanitzat rincó, usual hui), fer forsa de ruído (amb l’ús del quantitatiu força de), armar garull, ans que cante el teulaí, pa de forment...

Locucions
No portar careo (una cosa): una locució tan petrerina com esta la trobem ja documentada en el text de 1961: “parla clar, ense rodeos, / d’embaxaes estic unflat / y astó no porta careo.”
No deixar títaro en canya: 1957: “¡Vinga, guerreros avant! / ¡Asalteu exe castell / sinse perdonar la vida / de tots els que tornen per ell! / ¡No dexeu titaro en caña!”.
Tirar ronca: Segons el DCVB, ronca significa ‘amenaça jactanciosa’ i és una paraula que documenta a Tortosa i al País Valencià. 1950-51: “No me tires tanta ronca / ni vingues fente el valent; / yo ya vach comprenen / que lo que busques es bronca.”
Pillar a tret: segons el DCVB, tenir algú a tret és ‘tenir-lo prou a prop per a ferir-lo llançant-li un projectil o donant-li un cop. S’usa també en sentit figurat, significant ‘posar-se o tenir algú en disposició de rebre crits, insults, atacs, etc.’ 1950-51: “¡Si sapieres la rabieta / que me entra quan te vec... / El dia que el [et] pille a tret / te dexe sense chaqueta.”

Mançanes i cireres de Catí: devien ser proverbials. Vicente G. Brotons ens va dir que Catí era “la dispensa de Petrer”. 1952-55: “no mencharas mes mansanes / ni sireres de Catí.”
Morros/cara de bací (basi): s’usa com a insult. U dels significats de bací és ‘orinal’.
 
Topònims
Sens dubte, els noms de lloc són part del patrimoni cultural immaterial d’un poble. Així, val la pena reproduir íntegrament els següents versos del text de 1952-55: “Soc el amo de Catí, / de tots els Als de Escorina, / de la Solana Matá / y els Peñetes de Medina. / Domine els Palomarets, / el Cosi y la Venteta, / la Madrava y Figueralets, / Chinebre, Ferrusa y la Horteta, / la Morchó y la Pedrera, / Santa Bárbera y Guirney, / tota el Horta y Salinetes, / y en fi, que no acabaria mai.”
Altres topònims –alguns urbans— són la Cova de l’Ull, el Derrocat, ca Tadeo (taverna)...

L’ambaixada en valencià (1975-...)
Després que l’ambaixada de la Xusma es deixara de fer a partir de 1965, novament una colla de jóvens, en 1975, van decidir recuperar este acte, rebatejant-lo amb el nom d’ambaixada en valencià. En el nucli fundador estaven José Mª Navarro; Antonio Navarro, Tupé; Manuel Amat, Chaqui; Enrique Navarro, Catxap (fill d’Andrés Navarro), i Juan Antonio Navarro Pérez (més tard s’hi van afegir Antonio Díaz Camarasa i Juan Antonio Mas), alguns dels quals havien fet teatre amb el Club de la Juventud.
La nova ambaixada (hem analitzat el període 1975-2000) presentarà més varietat formal i serà més llarga que la de la Xusma. Tocant a la llengua, els seus autors, encara que no han sigut escolaritzats en valencià, per la seua edat i per la nova situació sociopolítica, sí que pareix que tenen algun coneiximent de valencià escrit. Així, a pesar que la voluntat de fer els textos en el valencià de Petrer és clara, s’escapa alguna influència de la llengua normativa: así (de compte d’aquí), alguna –r que segur que no es pronuncia (fester, Petrer...), alguna ultracorrecció (prendre), encara (al costat d’incara i nincara), plasa de Baix (i no plaça’i Baix), tindrás/tindrá (al costat de tendré/tendríeu)...
Més interessant, però, és documentar formes noves, inexistents en l’ambaixada de la Xusma, que exemplifiquen una evolució en el valencià de Petrer. Així, encara que dominen tenir i venir, ja penetren significativament tindre i vindre; al costat d’ans i abans, majoritaris, ja apareix antes; la forma lis ha desplaçat quasi els o –los (lis dius i no els dius); ous conviu amb aus i demasiat amb massa... En tot cas, lèxicament l’ambaixada és molt rica i genuïna, i els textos són molt enginyosos.

Miquel Campello, fent d'ambaixador moro en l'ambaixada en valencià de 2012 (foto: Petreraldia).
 
L’ambaixada de hui en dia (2014)
Com a exemple d’ambaixada actual hem analitzat la de 2014. El seu autor és Miquel Campello i Sanxis –curiosament besnet del tio Alba—, president dels Moros Nous i jove petrerí que ja ha sigut escolaritzat en valencià. D’entada el text destaca per un afany clarament dialectalitzador: aguardar, caria, abans, mayo (‘maig’), soles (‘només’), tenir, quirdar, “lleva una castanya”, sacar, quino, astò, aquí, esprà, en (mai amb), formes plenes dels pronoms (me posen, te tanquen), antiu, “disfrutar un au” (ajudat per la rima amb clau)...
Això no obstant, l’ambaixada no ha pogut sostraure’s a la penetració de certes formes de l’estàndard –fins i tot sense tradició en valencià—, sens dubte per la formació escolar de l’autor: homes i joves (de compte dels valencianíssims hòmens i jóvens!!); processó (en lloc dels genuïns professó o provessó); encara (nincara); les ames (es); he pegat/he arribat (ha), heu fet (hau), hem anat (ham); vingut (vengut), tindreu/tindran (tendreu/tendran); altra (atra); prou (prau), moro nou (nau)...

Conclusions
Les ambaixades humorístiques de les festes de moros i cristians de Petrer són un autèntic tresor cultural, lingüístic i sociològic. Des del punt de vista de la llengua, són una mostra preciosa del parlar col·loquial de Petrer, i l’estudi dels seus textos en un període de 64 anys (1950-2014) exemplifica i documenta l’estat de la llengua en cada època i els canvis que el valencià de Petrer –com tota varietat lingüística— ha experimentat al llarg del temps. La llàstima és que no hi hagen gravacions sonores de la primera etapa.
En tot cas, del “¡Ya està aquí, fills de Petré [...]!” de 1950 al “¡Fortuna favorable!” actual, les ambaixades han complit el seu propòsit de divertir els petrolancos de diverses èpoques, reunits en la plaça del poble. I esperem que per molts anys ho continuen fent.

Bibliografia i altres fonts

-          BELTRAN I CALVO, Vicent (2008). El parlar de les Valls del Vinalopó i del Carxe. Petrer, Centre d’Estudis Locals del Vinalopó.

-          BROTONS RICO, Vicent (1992). “Petrer en El Tio Cuc”, en Festa 92. Petrer, Ajuntament de Petrer.

-          COLOMINA I CASTANYER, Jordi (1985). L’alacantí. Un estudi sobre la varietat lingüística. Alacant, Institut d’Estudis “Juan Gil-Albert”, Diputació Provincial d’Alacant.

-          DIVERSOS AUTORS (a cura de Vicent Brotons) (2000). Ambaixada en valencià 1975-2000 (25 tacos). Petrer, Ajuntament de Petrer i Unión de Festejos San Bonifacio, Mártir.

-          MEDINA, José (1986). “L’altra ambaixada”, en Primer centenario La Chusma. Petrel 1886-1986. Petrer, La Chusma.

-          MONTOYA ABAD, Brauli (1993). “Els estudis sobre el parlar de Petrer”, en Bitrir, volum II, pàg. 93-111. Petrer, Caja de Crédito de Petrel.

-          NAVARRO POVEDA, Concepción (2011). “Hornos de pan en Petrer a partir de 1769”, en Petreraldia. Consultat en Internet: http://petreraldia.com/reportajes/hornos-de-pan-en-petrer-a-partir-de-1769.html [14.01.2017]

-          PAU (2008). “El Tio Cuc. Un setmanari mític”, en el web de l’Asociación Cultural Alicante Vivo. Consultat en Internet: http://www.alicantevivo.org/2008/01/el-tio-cuc-un-setmanari-mtic.html [16.01.2017]

-          PLA MEDINA, Evaristo (1962). “Y pasaron doce años...”, en Revista de Moros y Cristianos 1962. Petrer

-          RICO NAVARRO, Mari Carmen (2010). “Las embajadas humorísticas de Petrer”, en El Castillo de Sax, núm. 29, pàg. 44-45. Saix, Asociación de Estudios Sajeños (AES)-Grupo de Amigos de la Historia de Sax

-          ___________________________ (2011). “Las embajadas humorísticas de Petrer: la embajada de la Chusma”, en La Chusma 125 aniversario, pàg.14-15.  Petrer

-          ROMERO IBARRA, Concha (2010). “Evaristo Pla Medina”, en 100 petrerenses con huella (1900-2010). Petrer, Regidoria de Cultura de l’Ajuntament.

-          SANCHIS FRANCÉS, Raül y Victorià (2010). “Más de un siglo de embajadas humorísticas entre Moros Nous y Estudiants en Banyeres de Mariola. Una primera aproximación a la embajada paródica de Moros y Cristianos en el País Valenciano”, en Actas del I Congreso Internacional de Embajadas y Embajadores de las fiestas de Moros y Cristianos. Ontinyent, julio de 2010. Consultat en Internet: http://www.academia.edu/5100761/M%C3%A1s_de_un_siglo_de_embajadas_humor%C3%ADsticas_entre_Moros_Nous_y_Estudiants_en_Banyeres_de_Mariola._Una_primera_aproximaci%C3%B3n_a_la_embajada_par%C3%B3dica_de_Moros_y_Cristianos_en_el_Pa%C3%ADs_Valenciano_I_Congr%C3%A9s_Internacional_dAmbaixades_i_Ambaixadors..._Ontinyent_15-18_de_juliol_2010_ed._2014_ [10.01.2017]

-          ‘TIO ALBA’, Juan Madrona Ibáñez i Evaristo Pla Medina (a cura de Vicent Brotons et alii) (1985). Ambaixades de la Xusma. Petrer 1950-1964. Petrer, Unión de Festejos San Bonifacio, Mártir.

-          Entrevista d’Hipólito Navarro Villaplana a Francisco Mollá, el tio l’Hereu, feta l’any 1973. Cinta de casset.

-          Entrevista a Vicente García Brotons (n. 1932) feta per Xavier Brotons el 8 de gener de 2017.

-          Entrevista a Manuel Amat, Chaki, feta per Xavier Brotons el 7 de gener de 2017.

Agraïments
A Mari Carmen Rico (per la seua ajuda inestimable), Vicente García Brotons, Manuel Amat, Miquel Campello, Vicent Brotons, Josep R. Saborit-Vilar i Evaristo Pla Medina, in memoriam, que fa cosa de trenta anys va tenir l’amabilitat de deixar-li a mon pare, cosí germà seu, els originals de l’ambaixada per a que me’ls poguera fotocopiar.

diumenge, 1 de novembre de 2015

Danone: de Salónica a Barcelona



Cuando era pequeño, por lo menos en mi entorno más cercano, el substantivo danone se solía utilizar como genérico por yogur (trátase de una eponimia, un tipo de metonimia en virtud del cual un nombre propio –en este caso, una marca comercial— pasa a designar el genérico del producto en cuestión, igual que celo, papel albal, pan bimbo, támpax, nocilla…), de manera que mi madre, cuando habíamos terminado de cenar, solía preguntarnos a mí y a mis hermanos: “¿Queréis un danone?”, y mi abuela hacía un delicioso “pastel de danone”.

No recuerdo exactamente cuándo substituí danone por yogur en mi vocabulario personal, pero intuyo que lo hice en algún momento del tránsito de la niñez a la adolescencia. Sea como fuere, tengo la impresión de que el uso eponímico de esta marca comercial ha desaparecido del mapa ya casi por completo (salvo en la locución cuerpo danone, como bien ha resaltado la traductora Scheherezade Surià).

El caso es que leyendo el espléndido libro El olivo que no ardió en Salónica, de Manuel Mira (La esfera de los libros, 2015), me he llevado la gratísima sorpresa de descubrir que el yogur Danone nació en 1919 ni más ni menos que en Barcelona, concretamente en el carrer dels Àngels del barrio del Raval de la capital catalana, obra del judío sefardí salonicense Isaac Carasso Nehama, que huyendo, primero, de la Primera Guerra Balcánica (1912-1913) y de los convulsos y peligrosos días que entonces se vivían en su ciudad natal (la Salonik sefardí y otomana, la Tesalónica griega), y, más tarde, de la Primera Guerra Mundial, en diciembre del 1916 decidió instalarse con su familia en la que siempre había considerado su patria emocional, Sefarad.

Cuenta el magnífico libro de Manuel Mira que, estando en Barcelona, cuando Isaac Carasso acudió a registrar legalmente su producto había decidido que su nombre fuera Danón, pues así era como toda la familia llamaba a su hijo Daniel, con este cariñoso diminutivo. Sin embargo, el funcionario de turno se negó a registrar tal nombre aludiendo a que no era de recibo bautizar un producto con un nombre propio de persona (“un nombre familiar”), obstáculo que Isaac Carasso resolvió allí mismo optando por disimular el antropónimo de su hijo añadiéndole una e al final.

Narrativamente, el libro de Mira combina dos planos temporales: el presente, en que un moribundo Daniel Carasso Muzafia (falleció en París en el 2009, con 103 años de edad), postrado en la cama, recuerda –entre delirios— episodios de su agitada vida, y el pasado, que arranca precisamente con el nacimiento del pequeño Danón (1905) como primogénito del matrimonio de judíos sefardíes de Salónica formado por Isaac y Esther (Esterina).

Durante los primeros años de vida de Daniel, el protagonismo de la historia corresponde a Isaac, un emprendedor, culto y políglota comerciante sefardí salonicense que sueña con un día poder comercializar el jaurt búlgaro (“leche ácida de fácil digestión”) que descubre en el mercado de su ciudad gracias al pastor Vanyo, con quien entabla una entrañable amistad y quien le enseña el secreto de su elaboración en una visita a su lejana Tran.

En esta primera parte del libro, Manuel Mira, con evidente habilidad narrativa, nos ilustra sobre la vida de los Carasso en una Salónica aún perteneciente al ya decadente Imperio Otomano, entonces dominada demográfica, social y culturalmente por la próspera comunidad de judíos sefardíes (en 1913 tenía 61.439 miembros, de un total de 157.889 salonicenses, o sea, casi el 40 % de la población de la ciudad), cuya lengua, el ladino o judeoespañol, se ha convertido prácticamente en lingua franca de la ciudad macedónica.

Y digo habilidad porque Mira consigue dar vida en la imaginación del lector a muchos de los escenarios salonicenses en los que se desarrolla la narración: la calle Ancha donde está la casa familiar, con el olivo plantado en el jardín que da título a la obra; la librería Molho, donde tiene lugar una culta tertulia sefardí; la plaza de la Libertad, donde en 1908 se canta la “Marsellesa salonicense” (1), en judeoespañol (obra del sefardí Alberto Taragano, cuyo apellido indica un probable origen familiar tarraconense) al estallar la revolución de los Jóvenes Turcos, y también donde los judíos serán humillados públicamente por los nazis el 11 de julio del 1942; las callejas del barrio judío, donde la chiquillería juega, en ladino, a los cuescos y a la fuyca; las sinagogas, a las que acuden los diversos kal de la ciudad, entre los que están el aragonés y el catalán; el golfo Termaico (“Salónica, la perla del Egeo”, por todos codiciada)…   

Son estos primeros años del siglo XX momentos convulsos para la ciudad y la comunidad sefardí, que vive con entusiasmo –pero también inquietud— el acceso al poder del nacionalista partido de los Jóvenes Turcos (uno de cuyos cabecillas, Emanuel Karasu, fundador de la primera logia masónica de Macedonia, es tío de Isaac) y los movimientos de los países vecinos por conquistar la apetecida Salónica, entonces aún en poder de un Imperio Otomano en descomposición. Son años en que se especula, incluso, con la posibilidad de que la Jerusalén sefardí o de los Balcanes (la segunda ciudad en importancia de todo el imperio con presencia sefardí, después de la capital, Constantinopla –hoy, Estambul—) se convierta en una especie de ciudad-estado independiente con la aprobación y bajo la protección de las grandes potencias europeas, una especie de “ciudad de los judíos” (vislumbrando, en cierto modo, la creación, en 1948, del Estado de Israel, patria de todos los judíos del mundo).

La mayoría de rutas de la diáspora judía de 1492 confluían en Salónica (Wikipedia).
 
Sin embargo, estos anhelos de tantos sefardíes de Salónica no llegaron a fructificar nunca y la ciudad fue tomada, en octubre del 1912, por los griegos e integrada a un estado cuyo máximo dirigente, Venizelos, aplicó en la ciudad desde el principio una política ferozmente antisemita cuyo fin era rehelenizarla diluyendo la fuerte presencia sefardí.

Este es precisamente el momento, tras los dos años de la Primera Guerra Balcánica, en que Isaac Carasso (que asiste todos los días a la tertulia cultural y política que varios sefardíes influyentes de la ciudad mantienen en la librería Molho, de Benjamín Molho –del kal de Cataluña—, donde tienen acceso a la prensa internacional) decide abandonar Salónica con su mujer Esterina y sus hijos Daniel, Flor y Juana e instalarse en Lausana (Suiza), donde empezará a comercializar su yogur búlgaro. Será entonces cuando Isaac recuerde las palabras de su padre: “Nosotros, los sefardíes, estamos condenados a huir”.

Ha sido también en estos momentos convulsos del relato cuando hemos conocido la figura del diplomático catalán (de Reus) Antonio Suqué, cónsul español en Salónica, que entabla amistad con Isaac Carasso y trata de ayudar a los sefardíes, anticipando, en cierto modo, el decreto del 20 de noviembre del 1924 de Miguel Primo de Rivera de concesión de la nacionalidad española a los sefardíes protegidos.

Posteriormente, en 1916, los Carasso se trasladarán a Barcelona, donde el pater familias registrará su yogur en una ciudad que por aquel entonces era una de las más avanzadas y abiertas de Europa y empezará a venderlo en las farmacias como producto apropiado para las molestias estomacales.  En la ciudad condal, sin embargo, fallecerá Esterina, en 1917, un año trágico para Isaac Carasso, puesto que es también entonces cuando se declara el incendio de Salónica, que devasta casi por completo el barrio judío (diez mil familias quedarán sin vivienda) y  cuya consecuencia es que la ciudad pierde su especifidad judía (Esther Benbassa y Aron Rodrigue: Historia de los judíos sefardíes. De Toledo a Salónica). En otras palabras, es el primer golpe mortal al alma sefardí de Salónica (el segundo, definitivo, lo propinarán el Holocausto y la emigración posterior a la Segunda Guerra Mundial). No obstante, en medio de tal tragedia, de Salónica le llega a Isaac la noticia de que, aunque la casa de la calle Ancha ha sido pasto de las llamas, soprendentemente el olivo alrededor del cual daba vueltas Estrella, la matriarca, ha sobrevivido de manera heroica, como metáfora de la resistencia de la familia.

Con el tiempo, el joven Daniel, con una visión comercial más moderna que la de su padre, decide trasladarse a Francia, donde la marca Danone conocerá su gran éxito mundial, que la llevará a expandirse a los mismísimos Estados Unidos, bajo el nombre comercial de Dannon. Por otro lado, el estallido de la Guerra Civil española provocará que Isaac Carasso y parte de su familia se instalen en Francia, donde el patriarca del clan fallece en 1939.

Más adelante, sin embargo, la fatalidad vuelve a aparecer en la vida de esta familia sefardí (“Somos un pueblo que venimos de la oscuridad y regresaremos a la oscuridad”, exclama en un momento de la historia Abrabanel, sefardí napolitano), de manera que en 1941, en plena invasión nazi de Francia, Daniel Carasso y su esposa Nina deciden huir a Estados Unidos. En cambio, su hermana Flor y el marido de esta, Jacques Levi, deciden permanecer en el país y son detenidos en junio del 1942 en la tristemente famosa redada del Velódromo de Invierno de París. Tras conseguir sobornarlo, un funcionario francés permite que los hijos del matrimonio, Henri (Enrique) y Jean (Juanito), sean recogidos por su profesora de música, quien, con la inestimable ayuda de Bernardo Rolland de Miota (2), cónsul español en París (Justo entre las Naciones), logrará mandarlos sanos y salvos a Barcelona. No es el caso de sus padres: Flor muere gaseada en Auschwitz, mientras que Jacques sobrevive al infierno de Bergen-Belsen. Una vez liberado, lo mandan a Moscú, donde responderá a Clementine Hozier, mujer de Churchill, que le pregunta de dónde es: “Soy francés, señora. Tengo pasaporte griego. Mi corazón es español. Soy judío sefardí. Mis abuelos se asentaron en Salónica, cuando era turca. Es una larga historia como ve…”. En cuanto a Daniel, toda la vida le acompañará el remordimiento de no haber hecho lo suficiente por salvar a su hermana del alma: “Hay maletas llenas de miedo y maletas llenas de dolor. Han sido mi equipaje en la vida”.
Daniel Carasso, en 2009, poco antes de morir (foto: Jacky Naegelen/Reuters).

¿Y el olivo? Volvamos a Salónica. En 1940 se cuentan unos 56 mil judíos en la ciudad. El 9 de abril del 1941 los nazis entran en la Jerusalén sefardí, mientras que el 11 de julio del año siguiente en la plaza de la Libertad tienen lugar los lamentables hechos ya narrados. También en ese momento se lleva a cabo la nefanda destrucción del cementerio judío, en cuyo lugar se alza hoy día la Universidad de Salónica.

Pero lo peor estaba por llegar: en 1943 comienzan las deportaciones, y el 15 de marzo parte de Salónica el primer tren con destino a Auschwitz-Birkenau, donde 37.386 personas mueren gaseadas y, en los meses siguientes, casi la totalidad de presos judíos salonicenses. A finales de agosto de 1943, Salónica es ya casi una ciudad judenrein. En 1945 solo quedan vivos 1.950 judíos: ha perecido el 96 % de la comunidad judeoespañola: más de 450 años de vida sefardí se pierden para siempre. Parece ser que el olivo de la calle Ancha, que sobrevivió al devastador incendio de 1917, no ha resistido esta vez: “¡Pobre Salónica, qué ha sido de ella!”.

Notas
(1) “Alegradvos, mis hermanos, / que el día grande ya arribó; / apretemos nuestras manos / con querencia y amor”.

(2) La lectura del libro coincidió con los últimos días la magnífica exposición “Barcelona, refugi de jueus” en el Museu d’Història de Catalunya (octubre del 2015), donde descubrimos la figura de este diplomático español que tantas vidas de judíos salvó, yendo en contra del embajador de España en París, el germanófilo José Félix de Lequerica.